Maijo
per en 30 Setembre 2012
719 Vistes

Reflexions que et poden perdre dins de tu mateix, que et fan arribar a conclusions inesperades que et deixen bocabadada per la brutalitat del que pot suposar el colp de la veritat.

 

Aquells punts inflexibles, que vas trigar tant en determinar. Aquells límits insuperables que s'han tornat de plastilina, on una persona et forma i et deforma al seu parer. Ets a es seves mans fredes i ets al cau de la seva boca càlida rebossant de paraules que et dibuixen l'oasi enmig del desert.

 

Però per un costat, allà al lluny, apareix enmig d'un arc de Sant Martí descolorit una llum blanca, que et cega, però saps que hi has d'anar. Apareix uns instants i es perd en la nova obscuritat. Et va guiant, mostrant-te a poc a poc el camí, mentre et claves cada una de les pedres i cristalets que s'hi van trobant els teus peus nus. És la veritat, i cap de les ferides fa tant de mal com aquesta.

 

Sabedora d'aquest gran secret no saps què fer. Tot s'acaba? És un nou començament? Has de fer com si res? Per què fer-se més mal per una cosa que ja sabies des d'un principi?

 

Però tot i els milers d'interrogants que passen pel teu cap saps que només quan et tornarà a mirar o quan et cridarà pel nom que només queda bé quan naix dels seus llavis se t'oblidarà tot. I correràs com una boja per tornar a besar-lo. Com ell s'espera. Com tu desitges.

 

Tornaràs a riure d'aquella forma nerviosa que vas crear exclusivament per a ell i ell et correspondrà en petits mosos controlats al teu coll que anirant dibuixant un caminet en direcció a la teva boca.

 

I durant una estona, potser alguns dies, tindràs amnèsia únicament per a tots els interrogants que et bombardejaven. Fins que serà el detall més mínim el que et tornarà a l'obscuritat i la llum tornarà a aparèixer i desaparèixer, deixant cecs els teus ulls i la nova veritat a dins teu.

Publicat a: Personal