No hi ha res que puga alegrar-me tant com vore el seu somriure. Com em mira en la seua cara d'espavilat, saber que ell mateix és conscient de que pot fer qualsevol cosa per a picar-me i que jo salte. I el més incomprensible de tot, és que m'encanta.
Tornar-lo a tindre a la meua vora, encara que només hagen sigut unes poques hores, m'ha retornat al passat. Al punt on quan era petita, on quan em tornava boja de qualsevol forma possible, de les nostres baralles, de les converses sense sentit, dels somriures dedicats l'un a l'altre. Sabent que per molt que ens barallèssim, res canviaria entre nosaltres.
Tants anys després, i la nostra relació segueix igual. Amb la meua beneració cap al seu somriure, cap a la seua esquena, cap al seu cos cada volta més fort i treballat. I ell, sent tant alié a tot això. A la meua part tan profunda, o no tant en realitat, que desitja que ell es torne boig per tan sols estar una estona amb mi. Per aconseguir que algún cop puga tastar el sabor dels seus llavis, els apretons i les seues caricies en tan poca traça corrent pel meu cos delerós d'ell.
És aqueix tipus de relació que mantens amb una persona que juntes no podeu estar, però separades tampoc. Com si la vostra mateixa oposició fera que cada cop volguèssiu estar més junts. És difícil d'explicar, però és prou fàcil de sentir.
No hi ha res com el seu somriure dedicat a mi.