Maijo
per en 4 Febrer 2012
1,175 Vistes

No havia volgut vore allò. Havia sortit de casa amb totes les preses que havia pogut. S'havia posat el xandall i les bambes, havia agafat les claus i havia desaparegut. No podia traure's del cap aquells dos parells d'ulls que la miraven amb sorpresa.

 

Sense estirar els músculs, sense fer cap precalfament a res. S'havia posat a córrer amb totes les seves ganes. No volia pensar. Volia sentir tan sols la seua pròpia respiració controlada: un, dos, un, dos, un...  No volia tornar. Volia sentir com els seus músculs pegaven crits de dolor per l'esgotament, volia sentir com la sang recorria a un ritme cada vegada més frenétic cada part del seu cos.

No volia plorar.

 

Deixar la ment en blanc i no recordar el que setmanes abans havia passat pel seu cap. Les coses que havien arribat a canviar des que havia deixat nua la seva ànima, per a què?

 

Savia que les coses mai eren com s'esperava, però mai deixava morir una xicoteta esperança... bogeria.

 

Se li estava descontrolant la respiració, si la deixava perdre, ho perdria tot una vegada més. Havia de deixar de pensar, tan sols s'havia de preocupar de mantindre la respiració. Mantindre de forma constant aquell ritme que marcava a la vegada els meus pasos. Un darrere l'altre, com si es tractés d'una màquina sense cervell.

 

Necessitava córrer més ràpid, pensava amb massa claretat encara, havia d'augmentar el ritme i sentir que tot desapareixia baix dels seus peus.

Però per molt que corria, tard o prompte, habria d'assumir allò que li aterrava.
 

Publicat a: Personal