Hi ha voltes que et fa por el que veus inevitable. El moment previ a un primer bes, a una primera mirada de complicitat, a una primera caricia... el moment en que quan això passe, saps que tot canviarà i no saps si és més gran el desig o la por però...esperes el teu moment. Aqueix moment en que totes dues parts estan igualades i llavors, ho deixes passar.
Tanques els ulls desitjant que el que tinga que vindre siga un temps millor i t'acabes apropant. Tastes el sabor d'uns llavis que et deixen un regust ple de dolçor i sents que totes les pors que havies tingut s'han mig esfumat.
Observes uns ulls nous, un color que et tranquilitza, un color que et fa somriure i et quedes com atontada. T'emporta lluny, molt lluny, a aquell lloc que feia quasi dos anys que no visitaves. A aquell lloc de pau, de tranquilitat i a la mateixa hora de perdició. El lloc on queda gravada a foc la teua propia signatura de rendició.
Significà el renaixement d'un dia assenyalat en la meua memoria...