Ja ni tan sols puc demanar-te res, ni un somriure dedicat a mi. Les llàgrimes que corren amb total llibertat quan el cap toca el coixí alleugen un poc el gran pes que des de fa uns quants mesos tens a dins. I el pitjor de tot és que no pots contar-ho, no pots evitar que et faça mal.
Estàs bé? Pregunta banal. T'agradaria poder dir la veritat, dir que no, que no estàs bé. Que estàs sola i que sents que ets una marioneta.Que volen manipular-te i utilitzar-te. Que intenten fer de tu el que ells volen que sigues i que faces.T'agradaria dir que vols anar-te'n i vols oblidar-ho tot. Dir que necessites temps per a tu, per a aconseguir els teus projectes i complir els teus somnis. Però inclós això, no se t'està permés. Has de ser forta i tancar-te en tu mateixa, com mil voltes abans.
És complicat, per a algunes persones, entendre el canvi brusc que has sofrit. La manera en que veies el món, va canviar i ja no és la mateixa que abans. Ja no eres la mateixa que abans. Altres coses han cobrat sentit i d'altres, se'ls ha esfumat.
Aspirines, nits de son i sense poder dormir. Nervis a flor de pell continuament. Preocupacions taladrant-te cada instant per a que no pugues oblidar qui vols ser i qué vols ser.
Veus en els ulls dels demés el teu reflex, un reflex desmillorat de qui vas ser un dia. Ja no hi ha aquella noia que aprofitava qualsevol ocasió per arreglar-se i posar-se unes sabates de tacó, ni maquillatge. És un reflex prim, on es veuen els ulls cansats i amb son. Un reflex que va d'un costat a un altre murmurant que no té temps, que té moltes coses que fer encara, que no l'ajuden.
Un reflex que no sap com dir prou.
