I de sobte tot es torna estrany. Els petons, les caricies, fins i tot, la forma en què us mireu. Es torna diferent i no saps perquè. Et perds, corres, intentes fugir però no trobes refugi enlloc.
Crides, plores, caus... i no pots aixecar-te de cap de les maneres. Creus que ha arribat aquell moment tràgic. El vostre moment de transició. Deixeu de ser aquells dos amics i comencen els sentiments on tan sols donen peu a dos opcions.
No en vols cap d'aquestes i tornes a fugir i a cridar i tornes a caure i et poses a plorar.
No vols però vols tornar.
Vols però no deus.
No deus però ho desitges.
I què en fas d'aquest desig?
L'intentes ofegar però sap nadar millor que tu i és finalment qui et salva.
I ara què en farem? Us pregunteu...