No importa quantes vegades canvies de parer ni tampoc quantes vegades intentaràs arreglar aquell suposat error que et persegueix en les nits que el teu cervell està massa actiu com per a deixar-te descansar.
Seguiràs jugant a un joc que potser voldràs abandonar-lo, tirar la toalla i enviar a tots els altres jugadors a pastar fang perquè no utilitzen les mateixes regles que tu o que juguen amb trampes i tu ets honest. No pots evitar-ho, l'error que et persegueix és una trampa, un atemptat d'honestitat contra tu mateix i ho estàs pagant ara. És per això que al mateix temps, et veus obligat a seguir competint.
Potser les regles serien molt més simples si la gent estiguera disposta a complir-les, el joc és massa important com per a retirar-se en plena partida. Tan sols hi ha una partida, la teva, la meva, la de tothom. Però tan sols tenim una única oportunitat d'aconseguir guanyar o perdre o quedar en tables.
No mentir, honestitat, la veritat, seguir fidel a tu mateix, a la teva veritat i als teus propis sentiments. Però ens consta. A tothom ens consta seguir aquestes poques regles.
La meva partida vol avançar, crec que va massa ràpid per al meu ritme inicial i tinc por. A voltes desitjo que es quedi en tables, que tinga un temps estable sense massa preocupacions, tenint clar el que desitjo, el que sento. No pretenc desfer-me de les meves obligacions, vull afrontar-les, madurar, començar a abandonar la meva ment de nena petita poc a poc i renàixer com una persona adulta, però tinc por. M'amago darrrere de paraules que formen la meua cuirassa.
Després de tants anys i la cuirassa cada cop està més perfeccionada, em sorprén i em protegeix al mateix temps. Però no puc evitar que la gent intente travesar-la. Hi han molt poques persones que tenen les portes obertes al meu pensament, al meu cor i a les meves sensacions però no com elles voldrien i em sent culpable per això. Són el que són, signifiquen el que signifiquen per a mi però no puc fer més del que això suposa, potser siga una escusa per intentar tranquilitzar la meva consciència, però tot i això, no ho aconseguic.
D'altra banda, estan les persones que intenten travesar-la i no puc deixar-les passar. Em dec deixar-me estimar, que em mimen, que em facin sentir que per molts problemes que hi puguin haver, tot té solució. Em dec sentir de nou la necessitat d'una altra persona, que el meu pensament estiga mig alelat perquè no puga llevar-me la sensació dels seus petons. Em dec enamorar-me una altra volta.
Però...
Seguic tenint por.
Hi ha alguna cosa que em reté en aquest intent desesperat de posar la partida en tables, de que no es moga, de no seguir avançant pel camí de la vida, i no sé que és.