No sé perquè he tardat tant en escriure sobre ell si en realitat no puc llevar-me'l del cap. No puc oblidar els seus ulls, que amaguen tantes coses i a la vegada, em mostren tot un món diferent quan em miren. No puc oblidar els seus llavis suaus, les seues mans definint-me la forma de la cintura i com m'atrau cap a ell. La manera en com em besa, tan suau, de forma tan dolça. D'aqueixa manera que mai ningú abans m'havia besat.
Tot és nou per a mi. La situació, la manera en com fa que ho oblide tot, que no m'importe el temps, ni si hem de menjar, ni si a fóra fa fred o plou o fa calor. Únicament existim nosaltres dos en la nostra bambolla, en la nostra habitació d'estil victorià a París amb una vista preciosa de la torre Eiffel. Una habitació que ens permet estar junts, dormits abraçats, sense que res ni ningú ens moleste.
No vull separar-me d'ell i em sorprén. Mai havia sigut melosa, carinyosa amb algú i ell m'ha canviat. És com si haguera estat esperant la persona adequada per a ser realment qui sóc en realitat.
No té ni idea de com em fa sentir...
