Després d'algún temps sense tindre moments de tranquil·litat i reflexió, altra volta torno al meu punt d'inici. És quedar-se buida de tot el que durant setmanes i nits t'han estat transtornant sense que trobes una possible solució que s'adapte al que realment sents, simplement perquè no saps en quin moment decidir.
No estic acostumada a l'estrés, a la pèrdua del control que sempre tinc en la meua vida i ara tot el control ha desaparegut com el fum que deixa escapar de la seua boca quan fuma. Em trastoca, m'oprimeix i no em deixa respirar aquesta sensació de que ja no tinc el control de mí mateixa. M'asusta no saber com reaccionar front noves situacions i de no tant noves. Em torno petita i insignificant i sóc incapaç d'obrir la boca i soltar alguna que altra paraula que em faça tornar a respirar.
No sé que és el que estic intentant. No sé perquè les coses han hagut de canviar, perquè quan estava mitjanament tranquila tot s'ha tornat a l'inrevés?
Quan ha passat a ser un nosaltres que realment és inexistent? una il·lusió perduda. Han passat tantes coses aquesta última setmana, han canviat tantes coses... em sent impotent davant els canvis i no puc evitar pensar que encara he aguantat molt.
A vegades em fa falta aquest suport incondicional que estic empenyada en donar però no estic acostumbrada a rebre. Vaig cansar-me de donar, d'esperar alguna volta un simple gràcies i esperar que tot tornara a estar bé però no ... m'ha anat desgastant a poc a poc, fins al punt del no-retorn. No m'agrada admetre que sóc dèvil, molt més del que m'agradaria, i que m'enfonso front a les paraules.
Voldria buidar-me el cervell per unes quantes hores, potser fins i tot alguns dies, deixar les sensacions que em deixen tranquil·la i en pau en mi mateixa...
