Què has de fer quan realment no vols acceptar una cosa? Com has d'actuar quan realment tot això que està front els teus ulls és l'única cosa a que li tens por, que no vols vore-ho de cap de les maneres? Com una xiqueta menuda i capritxosa, egoísta, que no vol que algú s'allunye massa. Tan sols fa que repetir-se una vegada rere l'altra: NO VULL, NO VULL, NO VULL i és quan dins de la màxima impotència les llàgrimes flueixen com una vegada més. Però aquest cop és diferent. Flueixen de ràbia, d'impotència, de veure un final que no vols vore'l per por a que tot es trenque com un mirall antic, d'aquells que només mirar-los pareix que se't tinguen que trencar a les mans.
Ressonen una volta més les paraules dins el meu cap, i no els trobo sentit. La culpa és completament meua, no hi ha cap altre culpable i no sóc la única que ho pensa. Mentre uns ho savem, els altres no ho veuen com una culpa (ara), quan apareixerà el dolor i l'agonia m'ho tiraran en cara i no m'ho perdonaré mai. Mai em perdonaré haver sigut jo la real culpable del futur dolor.
La impotència em supera. No veig el moment de quedar-me sola en casa, de poder estar tranquil·la desahogant-me, sempre tinc gent al meu voltant i és la que fa uns quants mesos estava més que feliç de tindre-la al meu costat, ara tan sols vull fugir d'ací. No tornar. Oblidar-me de tot i de tots, de la pressió al pit esperant la noticia que mai arriba.
No hi ha més pel que lluitar, no tinc dret a lluitar. No m'importa. No deu importar-me, però tot i aixins, ho fa.
Em torno boja sabent que potser açò s'acabarà malament, que apareixerà el dolor i no només ho passarà malament una persona, sinó aquelles que estant al seu voltant. I ho veiem.
Inevitable final dolorós.
Inevitable no sentir-se culpable...