Una història perduda entre els records d'una ment deteriorada pel temps. Sincera, tranquil·la, pausada, plena d'un amor sense límits però d'aquells que mai es troben.
Tots dos van viure la història de la seua vida, del mateix calibre que les grans històries escrites des del fons d'una ànima que desitjava companyia. La màgia de qualsevol moment era la seua ombra.
Era una història d'amor especial, d'aquelles que perduren en la memòria d'aquells de qui en són testimoni. Paraules dirigides a una ànima germana, igual en alegries i sofriments, paraules sinceres, carregades dels sentiments que oprimien aquell cor.
Paraules que formaven l'espill dels desitjos, dels anhels per tocar la pell de l'altre, per saber el sabor de cada racó del seu cos, per descobrir l'aroma dels seus cabells, per gaudir del somriure al despertar al seu costat.
Aquella noia, volia una història real, tranquil·la, aquell tipus d'història que sempre es recordaria, que sempre enyoraria i que no li faria falta res més, perquè aquella història seria el seu món.
Volia una història plena de paraules d'amor a cau d'orella, plena de carícies, de sentiments, de desitjos, de somnis compartits, de reflexos en l'aigua somrients, de secrets amagats en mirades, volia viure la més gran de les històries d'amor. Tan gran, que fins i tot, la que van viure Romeu i Julieta quedés com un xicotet gra d'arena perdut en l'enorme mar que significaria el seu amor.
Volia tan gran història d'amor, que quan la tingué, morí probant els llavis d'aquell que li donava la vida.