Sempre es sol pensar millor a la nit, quan l'obscuritat cau com un mantell protector per sobre tots. Ens aïlla deixant-nos sols amb el nostre millor amic i el nostre pitjor enemir: nosaltres mateixos.
És l'hora d'afrontar tot allò que durant dies intentem amagar en els calaixos més llunyans de la nostra ment. Aquells que tanquem amb clau el pany i dessitgem que no tinguem que obrir-los massa prompte per a pensar en una solució. Però el moment no pot estirar-se més. Ha de ser ara.
Et trobes de nou en una situació difícil, semblant a alguna del passat però no és igual. Ara ets lliure, no tens el cap ni el cor ocupats però et reclamen per dues parts diferents. Fantasmes resorgits d'una vella boirina que sempre acaben sorprenent-te. Què fer? Què escollir? Quines opcions tens?
La resposta a les preguntes s'amaga però aconsegueixes adonar-te d'una cosa: vols, més que voler, NECESSITES una via de fugida. Algun camí per on pugues escapar. Alguna cosa que et lliure del pes d'aqueixa elecció, que et lliure de perdre a les dues persones. Una via que estiga sempre disponible per a tu.
I pensant pensant, un nou descobriment. Ja utilitzes una via de fugida. Ja busques a una persona quan et decepcionen, quan t'obliguen a fer coses que no vols, quan necessites fingir que estimes i aquesta necessitat es transforma en un forat al pit que t'oprimeix i amb les seves mans, ho oblides tot. I tot i això, ara ja no és suficient.
Què és el que ha canviat tan dins de tu mateix que ara necessites aire nou?
Saps que aquesta via de fugida nova ha de complir certes prioritats. T'ha de fer oblidar l'antiga via, que es convertixca en la teva barca de salvament, que siga la teva llar, el teu tranquilitzant, que et retorni la pau. Que siga com la llum del sol, que et calfi, et faci sentir viva i a bon resguard.
Avuí, m'adono que aquest crit ofegat que intenta nàixer de mi es només les meves ganes d'estimar de nou. De forma veritable, sense secrets ni restriccions, sense sentir-me culpable per desitjar a algú.
Avuí m'adono, que primer de tot, sóc jo mateixa la que s'ha d'estimar per a que puguen descobrir qui realment sóc.
Sense màscares.
Sense vies de fugida.
Sense pors per a menjar-me el món.
