Escric i esborro les paraules. Últimament no en trobo cap que posada una rere l'altre m'ajude a comprendre el que realment penso. Estic desapareguda d'aquest món, del que en tantes vegades havia aconseguit fer-me viure milers de vides diferents. El trobo a faltar però busco exageradament la forma de trobar un cert equilibri dins del gran caos que representa en aquest moment la meua vida. És difícil i molt complicat. Ho sé. Però també sé que puc aconseguir-ho.
Estic enmig de dos pareds que poc a poc van apropant-se, deixant-me cada cop menys espai per a moure'm, per a respirar. Exigint-me que siga jo la que cedixca front a les seues exigències. Forçant-me a prende decissions de forma ràpida, obligant-me a crèixer a una velocitat massa ràpida per a mi. M'han carregat a sobre unes responsabilitats que no em perteneixen i m'ofego. M'asfixio.
Els nervis se'm mengen i intento ser forta. Intento buscar l'equilibri entre les dos parts, per la meua salut, pel meu benestar, per la meua felicitat. Feina, estrés, exigències, ordres, males cares, reprimendes i paraules no dites, ofegades, llàgrimes arrebatades del seu lloc i lliberades amb crits silenciats.