Fins ahir no n'era conscient de tots els perills que podem córrer. De com en uns segons, tot el teu món es paralitza per unes paraules i el pànic apareix com un tsunami, dispost a emportar-te al més fons de les pors. Sentir que el teu cervell s'ha esfumat i intentes recordar les coses sense èxit, buscant tot allò que saps que et farà falta però que ets incapaç de fer-ho de forma mecànica i tranquila, encara que ho estigues fent a una velocitat que retraces en comptes d'avançar.
Por, molta por al desconegut. Al que ha pogut passar, al que no vols que torni a passar inclós avans d'haver vist el que ha passat. Està bé, m'ha dit que està bé. Era com un mantra.
Però no podia tranquilitzar-me. Volia plorar però debia ser forta. Al menys, fins que tot el malsón acabés, després ja podria ensorrar-me en la meua misèria. Els records de la nit anterior em martiritzaven, havíem discutit i no ens havíem perdonat, simplement ens havíem tornat a parlar amb un poc més de distància i respecte. No li havia dit que l'estimava, no li havia dit res per intentar solucionar-ho i parlar les coses de forma més civilitzada. I llavors, l'accident.
Vaig córrer tot el que vaig poder, volia vore-la, volia confirmar que estava bé. No la trobava i el pànic cada volta augmentava més i més. Al final, la vaig vore. Amb cara d'assustada, intentant guardar tota la calma que a mi em faltava.
En uns instants, va canviar tot el meu punt de vista de la gran fragilitat de la nostra vida