Fa molts dies que hi penso en aquella persona que em feia ser jo mateixa en tans aspectes diferents. En com tindre-la tan a prop durant tant de temps va fer que els sentiments tornaren a sortir a la superfície, uns sentiments que creia que feia anys que estaven oblidats.
Recordo, una vegada rere l'altra, com va anar evolucionant la nostra relació. Poc a poc, pas a pas, sense preses però sense cap tipus de pausa. Com em sentia en aquells dies de glòria. No hi havia res que no poguera contar-li, que no poguera contar-me. Es va convertir en un tipus de relació que vaig acabant coneixent-lo inclòs més que a mi mateixa. Sabia què pensava en tenir-lo al costat, en sentir la seua presència, la seua respiració. Com en una mirada tot quedava clar entre nosaltres, com en un simple apretó de mans, tot tornava a estar tranquil però (clar, en tota historia existeix un però) quan me'n vaig adonar, ja hi va ser massa tard.
Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.
Un altre noi, conegut un any després del primer. El procediment va ser igual, moltes hores de parlar, de confiar poc a poc, de convertir-nos en amics, de no passar ni un dia sense dir-nos alguna cosa. Molts dies de ser els nostres confidents, de ser la llum que un dia em va guiar, de ser el sol que em donava la vida amb la seua alegria i qui em protegia de la meua pròpia obscuritat. En aquest cas, no vaig ser jo qui va acabar enamorada, sinó ell.
Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.
Un noi nou, conegut desde fa relativament poc. La nostra relació s'ha basat en la sinceritat més absoluta. Les coses clares, sense trampes, sense embussos.
I que ha passat? M'he adonat que ell em coneix més del que jo m'esperava i que jo mateixa, el conec més del que creia. El cas és que en els dos primers casos anteriors, vaig acabar coneixent-los a tots dos quasi millor que a mi mateixa, cosa que em va fer por.
Actualment, en aquests dos nois la relació quasi és innexistent. Com pot ser que dues persones a les que hem estat treballant la nostra relació durant dia rere dia, ara mateix no siga capaç de confiar-los ni un sol pensament? La manera en com ha canviat la nostra relació i ja no som capaços ni de mirar-nos als ulls. De com totes les meues pors van anar complint-se fent-me sentir més perduda sense la seua companyia.
Em fa por que a totes les persones que acabe coneixent tantíssim, acaben desapareixent de la meua vida com si només tinguesen un límit de temps, com si no hi hagueren més converses a dur, com si no hi deurien existir més mirades cómplices ni com en un somriure i un apretó de mans tot quedara en calma altra vegada.
Realment, no sé què és el que podrà passar quan aconseguixca reunir-me en cadascún per separat, no sé si seré capaç de no posar-me a plorar per tot el que un dia vam ser i el que ara som. En com ja no tinc els apretons de mans, ni aquelles abraçades d'os, ni les mirades comprensives, ni els somriures tranquilitzadors. Ni com tampoc tinc, en cadascún, les llargues converses que duraven hores i semblaven segons.
Aquesta vegada, ja no tinc conclussions, ja no tinc determinacions. Aquesta vegada només tinc anyorança i llàgrimes als ulls.