La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.
També estic enfadada per colpa meua. Adonar-me que una altra volta estic enmig d'un dels meus patrons no és agradable i a més, em sulfura. Torno a tindre una relació de parella però sense que siguem parella. Em fastidia. No vull compartir-lo amb ningú, no vull que ell compartixca les coses que són nostres amb algú més. Per què? I a sobre, no ho entén.
Altra vegada penso en tancar-ho d'una volta per sempre. De deixar córrer una cosa que no té futur, ni futur ni present ni res. És frustrant. S'apega a mi com si fóra el seu salvavides quan nota que m'allunyo i una volta em torna a tindre, torna a deixar espai. És incapaç de decidir: sentiments o emocions. Sé que per a ell significo les emocions i diu que no ho entenc, doncs no.
No ho entenc.
No entenc res del que té a veure en aquest "nosaltres" estrany.
