login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Articles de la categoria: París un 11 de març

Ni amb mi ni sense mi. Ni amb tu ni sense tu

Ni amb mi ni sense mi.

Va ser la nostra conclusió l'altra nit. Després de tant de temps amb aquest estira i afluixa. I per a qué? Per què ens estem fent mal? Ho teniem tot per a poder oblidar-nos l'un de l'altre. Haguérem pogut seguir endavant conservant-nos només en un racó de la memòria. Ens haguéssem recordat d'aquell "nosaltres" alguna nit en la que no poguésem dormir. Però ho vam tindre que fer complicat.

T'estimo.

Paraula prohibida que ens taladra. No ho volem i ho volem a la vegada. Que fem? Ens ho hem preguntat mil voltes. Discussions,llàgrimes, finals, odi, anyorança, més llàgrimes, paraules dolces i un t'estimo. I tot torna a ser com abans. Bé, mentida. Com abans no, ja que cada volta ens anem desgastant més i més fins un punt on un dels dos diu: PROU.

... un prou que mai arriba enlloc.

Tu em vas dir: Ni amb tu ni sense tu.

Doncs jo dic: Ni amb mi ni sense mi.

Comentaris (0)07-10-2014 22:06:42París un 11 de març

Assumir

Podria dir-se que aquests dies he començat a respirar, poc a poc, amb alguns moments de gran debilitat pero me n'estic sortint. Avui no vaig a intentar fer un bon article, ni parlar massa correcte. Avui vull ser jo, amb tots els meus grans defectes i alguna que altra virtut.

Després de la baralla d'anit, vaig vore que en l'amor s'ha de tindre coratge. S'ha de demostrar que s'estima i aquest fet implica actes, molts més que paraules. Actes que no deixen que la por a la distancia ho trenquen tot. Vaig descobrir que sóc més forta del que em pensava i que puc estirar el meu límit, fins al punt on puc pensar que ja no hi puc més, però si. Jo puc. Jo puc amb açó, podré amb més.

No m'arrepenteixo del que he sentit, més bé, m'arrepenteixo d'haver traïcionat els meus principis i de no valorar-me com deuria. Sóc capaç d'aconseguir aquelles coses que em proposo, no de forma ràpida, sinó a base de constància i d'esforç.

Aquest curs (encara que fa res he passat la meitat), no m'han eixit les coses com jo volia. Feia, treballava, m'esforçava, però no ha sigut prou. Sóc jo la que tinc que exigir-me un sacrifici, ningú més. Sóc jo la que vol ser alguna cosa important el dia de demà. I això fa que tinga que treballar. Vull estar orgullosa d'aconseguir les coses per mi mateixa.

Un dels defectes més arraigats que tinc és que no m'agrada demanar ajuda per aquelles coses que són importants per a mi. No m'agrada demanar ajuda en els estudis si no és als professors. No m'agrada demanar ajuda a algú altre si per dins estic trencada, tinc que menjar-m'ho jo. Tinc que forjar-me pel dolor i el sacrifici.

Mai haguera sigut capaç de pensar que una relació que a penes va arribar als dos mesos em fera creixer tant com a persona. Van ser dos mesos, pero darrere hi han hagut moltes més coses. I potser, és per això que no he volgut donar-me per vençuda. Però ja és hora.

És hora d'assumir que aquesta volta (com moltes avans i moltes que em queden) he perdut. He perdut l'oportunitat de tornar a besar la seua boca i d'estar-me tranquil·la mirant-lo als ulls. Ja no tindré les seues mans recorrent-me el cos, apropant-me a ell, abraçant-me. S'ha acabat. Posà un punt final.

Anit vaig assumir, que mai vaig tindre l'oportunitat de guanyar. Per moltes llàgrimes que vaig deixar caure, per molt que jo sentís... Anit vaig assumir que tota historia té un final.

Comentaris (0)28-02-2014 20:01:33Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Punt i final

Avuí és un dia marcat al meu calendari personal. Ha arribat alló que feia temps que s'aproximava i no volia acceptar-ho, la mort, el nostre punt i final. Sincerament, aquesta volta sé que és la definitiva. No sé com sentir-me, no sé com expresar-me. Sense paraules, buida. Així em sento.

Han passat dies rere més dies, alguns plens de paraules, altres sense elles. Ha sigut un any ple d'emocions bones i dolentes i avui, no puc dir res més que et trobaré molt a faltar.

Comentaris (2)24-02-2014 22:20:50Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

És un joc de dos

Hi ha tot a dir i a la mateixa hora, res. És la implicació de dos ents separades que volen fusionar-se sense aconseguir-ho. Buscar-se l'un a l'altre, intentant arribar a alló que molts en diuen felicitat. Arribar a la fi d'un camí separat per començar-lo a recorrer amb algú al costat, de forma constant. Avançar sense pors per molt que les circunstàncies no siguen les més apropiades.

És un joc de dos.

Tanmateix, no sempre es compleix. Esperances que es trenquen en quaranta mil trocets al no ser alló que de veritat desitjaven. Petons insípids, paraules afilades amb doble fil i mirades buides de sentiments. Innocent que tot s'ho creu. Pensa que tot té sentit, que tornarà, que li recompensarà tot aquell dolor que li va causar i que va ser incapaç de vore. No ho farà, molt en el fons, ho sap.

I el joc comença.

Comencen les carícies, els petons de desesperació, les llàgrimes (suposadament d'alegria i felicitat, a aquella que en realitat s'és incapaç d'arribar) i tot són mans i llengües i cabells entremesclats. Es converteixen en un per a que quan un dels dos s'allibera, produïr-se l'abandó. I toca moure fitxa, toca saber quina ha de ser la pròxima jugada. Un sempre serà el guanyador, el que mantindrà el control de la partida i de la relació però... fins quan?

Quan serà capaç de soportar el perdedor aquest joc de destrucció personal? L'estima. Ho té molt clar però... l'estima més a l'altre que a ell mateix? Vol seguir perdent la seva dignitat, la seva confiança i el seu amor propi? Vol seguir amb el joc per no sentir-se sol?

Podria ser tot diferent. Podria ser ell el que portés la veu cantant. Moure les fitxes que més mal podrien ocasionar-li al seu oponent, que a la vegada és el seu amant. Però li fa por. Li fa por del després, de tot alló que ha d'afrontar quan està sol. Li fa por tornar a començar un joc on torne a ser ell el perjudicat. Però, qué pot fer? Tan sols és un joc de dos...

Comentaris (1)25-01-2014 19:29:26París un 11 de març

Compartir

La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.

També estic enfadada per colpa meua. Adonar-me que una altra volta estic enmig d'un dels meus patrons no és agradable i a més, em sulfura. Torno a tindre una relació de parella però sense que siguem parella. Em fastidia. No vull compartir-lo amb ningú, no vull que ell compartixca les coses que són nostres amb algú més. Per què? I a sobre, no ho entén.

Altra vegada penso en tancar-ho d'una volta per sempre. De deixar córrer una cosa que no té futur, ni futur ni present ni res. És frustrant. S'apega a mi com si fóra el seu salvavides quan nota que m'allunyo i una volta em torna a tindre, torna a deixar espai. És incapaç de decidir: sentiments o emocions. Sé que per a ell significo les emocions i diu que no ho entenc, doncs no.

No ho entenc.

No entenc res del que té a veure en aquest "nosaltres" estrany.

Comentaris (3)23-09-2013 20:09:46Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Adeus

Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.

El primer adeu ja es va produïr. És d'una persona que ha estat amb mi pràcticament desde que vaig vindre a aquest món. Hem passat molts moments, alguns de molt bons i altres de molt dolents. Certament, no tenim la millor relació del món i també és cert, que ja no tenim la mateixa confiança per a contar-nos les coses que fa uns quants anys arrere però tot i això, la trobaré a faltar.

El segon adeu, se'm fa molt difícil escriure d'ell. Per la raó de que ella s'ha convertit ,en vora els dos anys que ens coneixem, en una de les persones més importants de la meua vida. S'ha convertit en la persona que amb una mirada sap el que vull dir. La que fa tot el possible per a que siga feliç, per a que cresca com a persona. La que odia que em facen mal i la que no soporta vore'm plorar. S'ha convertit en la veu de cada part positiva i negativa de les situacions, la que m'obliga a baixar els peus a terra quan veu que ja no estic veient la realitat. Ella s'ha convertit en el meu punt de suport en els bons moments i en els dolents. Ella ha estat quan he rist, quan només feia que plorar, quan m'he posat malalta i quan ningú em soportava. Sé que és un adeu temporal, també m'alegro per ella. És la seua oportunitat i vull que l'aprofite al màxim, vull que conega molts llocs nous i moltes persones que de segur li aportaran algún tipus d'aprenentatge. Vull que alguna volta, encara que siga molt poc, pense un poc en mi i m'anyore una mica, de la mateixa manera que jo la trobaré a faltar a ella. Però estic més que segura que quan tornarà, les coses seran com sempre entre nosaltres dos. Que podré abraçar-la encara que a ella no li agrade massa.

I el tercer adeu... és el més indefinit de tots. El que no sé ni per a quant de temps ni quan es produïrà. Intuixo que aquesta volta, serà l'adeu definitiu. Un adeu a una persona que m'ha donat tantes coses com me n'ha llevat el mateix número d'elles. Un adeu a qui m'ha besat com ningú avans. Un adeu a qui m'ha agafat la mà per passetjar, qui ha somiat al meu costat. Un adeu a qui em va fer crèixer de cop, trencant-me en mil i un trocets. És irremediable l'arribada d'aquest, a més, és necessaria però... no per això deixa de ser difícil.

No resulta fàcil deixar anar a qui estimes.

http://www.youtube.com/watch?v=JF8BRvqGCNs

Comentaris (3)09-09-2013 21:07:37Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Aquelles coses que mai vas fer

En aquests mateixos moments, estic més que res, inquieta, nerviosa, fins i tot un poc enfadada. Em costa asumir que les coses no són com eren i només em pasen pel cap moments que van passar. Però també me n'he adonat, que hi han moltes més coses que mai van passar i vull fixar-me en aquestes. Vull fer-me una llista de totes aquelles coses que converteixen els mínims detalls en alguna cosa gran i inoblidable.

Les coses que mai vas fer

- Robar-me un bes

- Regalar-me els teus somnis

- Presentar-me als teus amics

- Dibuixar alguna cosa sobre el meu cos.

- Acaronar-me els cabells.

- Somriure mentre em besaves.

- Quedar-te mirant als meus ulls

- Anomenar-me d'alguna forma especial

- Robar-me la son durant la nit

- Estar en els moments importants per a mi

- Apreciar les coses que m'apasionen

- Deixar-me entrar dins la teua cuirassa

- Deixar-me ensenyar-te tot el que tenia per ensenyar-te

- Confiar en mi

- Acceptar-me com sóc

- Escoltar els batecs del meu ni deixar-me escoltar els teus

- Fer-me somiar quan estava en tu

- Descobrir un lloc únicament per a nosaltres

- Perdonar-me

Comentaris (3)10-06-2013 20:50:22París un 11 de març

Paraules i més paraules

Paraules buides que nàixen de la seva boca i moren quan et toquen. No t'ho creus, no t'ho vols creure. Aqueixes paraules demostren tot el que has passat fins ara i inclós així, només feu que creuar-vos. Només espereu que sigui l'altre el que doni el primer pas per parlar, per saber si tot continua com avans encara que tot haja canviat.

T'estimo, és l'última volta que t'ho dic. Mai més tornarem a parlar d'aquest tema, però hi ha una cosa a dins meu, que t'estima.

Com pot ser capaç de tornar a pronunciar-ho? Com pot ser tan egoïsta per intentar tenir-te al seu costat? Què pretén?

No t'ho creguis. Converteix-te en l' assassina d'aqueix sentiment de mínima esperança que lluita per sobreviure. No existeix. No deu existir. Deu ser aniquil·lat avans de que siga pitjor. No pots permetre, com ell mateix diu, estar absorvida sentimentalment.

Saps on estàs, saps què fas però et fa falta el més important: saber qui ets.

Comentaris (1)09-06-2013 11:48:59Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Temps

De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.

No sé què m'esperava de l'encontre. Bé, menteixo. Volia que ell se'm tornara a acostar, que em besara i que em donés per última volta el gust de sentir les seves mans recorrent el meu cos però la distància mínima a la que vam estar va ser d'un metre. Després de tot i ni una abraçada, ni un petó a la galta. Ningún contacte físic.

No li vaig retraure res. No podia, em sentia incapaç, a més, no se m'ocorria res per preguntar-li. El tenia al davant, somrient, mirant-me com sempre i jo vaig tornar-me a fer petita, a desitjar estar asseguda a sobre d'ell, a sentir-me poderosa i tornar-lo a dominar a la nostra manera. Sé que si m'haguera acostat més a ell, possiblement ho haguera aconseguit però, a quin preu?

Sóc la reserva, aquell segon plat que ningú vol de principal. Aquella que deu d'estar quan tot falle. Sóc aquella que sempre ha d'esperar i la que s'ha de fer la forta per poder ajudar als altres. Per poder demostrar que pot amb quelcom cosa que puguin tirar-li a sobre. I per a qué val tot això si a la que realment m'ho tinc que demostrar és a mi mateixa?

No sé per a que serveix estar sempre a l'ombra, sense destacar, fent el meu camí, poc a poc i intentant surar. Per a qué serveix esperar que algún dia puguin ser capaços de saber el que realment puc necessitar. De conéixer les parts bones, els meus somnis i també els meus dimonis i defectes. D'estimar-me tal i com sóc, en tot el conjunt. Un mes, dos, no serveix per a conèixer a una persona.

Van recordar-me els sacrificis de tot aquest temps. Aquelles coses importants per a mi que vaig tindre que posar en segon lloc. Aquells dies que haguera pogut aprofitar d'una altra manera, que haguera pogut arreglar. Però no. El temps s'escola entre les mans. Altra vegada, com la sorra de la platja a la que no tinc ganes de tornar. Tot pareix llunyà i no fa ni un mes que ha passat tot.

Torno a estar perduda. El millor que podria fer ara seria oblidar-ho. Apartar-lo de la meva vida. Com si mai haguera passat res, com si mai ens haguéssim conegut però... hi ha una part que m'ho impedeix.

Una relació virtual, una relació fictícia. Plena de paraules buides d'una part i plenes d'una altra. Seguir com abans... no sé si estic disposta.

Només espero, que el temps siga qui em diga com continuar.

Comentaris (2)31-05-2013 12:12:35Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

La frase maleïda

Sempre hi ha alguna frase maleïda, que ens molesta només escoltar-la, ja vaja dirigida a nosaltres mateixos o a una altra persona. No fa massa temps que la maleïda frase va repetint-se una vegada cada poc dirigida a mi i sincerament, i perdó per la paraula, em cabreja.

Et mereixes algú millor.

L'odie. Odie aquesta frase. Odie aquest conjunt de paraules en sí, en el seu tot, en el que representen. Qui cony determina el que es mereix algú? Qui decideix que té el dret de dir que algú altre es mereix alguna cosa millor o alguna cosa pitjor? Què és el que ens mereixem?

Ho porto pensant fa molt, molt de temps. No és la primera volta que quan les coses canvien m'ho diuen: No et poses trista, saps que et mereixes algú millor que jo. Però ningú em pregunta si vull alguna cosa que no em merec. Potser merec més, o potser menys. Però, i si el que jo vull és justament això? Qué passa si la meua decissió és no seguir buscant i acceptar això que em fa feliç a la seua manera encara que no siga el que em merec?

Em frustra. M'enfada. Em cabreja que la gent prenga les decissions per mi, que decidisca sense tindre en compte la meua opinió. Odie que la por guanye i que se menge totes les esperances. Que no s'intente seguir lluitant.

Odie escoltar dels seus llavis aquesta maleïda frase: Maijo, saps que et mereixes algú molt millor que jo.

Comentaris (2)23-05-2013 14:35:27Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

L'últim bes

És increible com en unes hores, tot puga canviar dràsticament. Com pases de dormir abraçada al seu cos a dormir abraçada a tu mateixa. Com les llàgrimes eren de riure i ara són de dolor. La pèrdua, el desengany, l'anyorança, sentiments que afloren quan menys t'ho esperes, colpejant-te i fent-te caure. No vols... no vols ser la que sempre perd, però et toca. Fins i tot, hi haurà gent que dirà que m'ho merec, per caure rendida a ell, per esperar que mai s'acabés, per ser capaç de mantindre una relació de parella, madura, juganera, intel·ligent.

El que pensava divendres, de si era realment allò que volia, ja no ho sé. Ja no tinc oportunitat. S'han acabat els petons, les caricies, les converses... tot el que feia que m'alçara del llit en un somriure a la boca.

T'ho deuries d'haver esperat, no és la primera volta que ho fa, és cert, però també sé que aquesta volta si és l'última. Tornant amb el tren, volia fer-me la forta, no volia plorar. Volia demostrar-li que podria amb açò i en qualsevol cosa que se'm posara davant però no vaig aguantar molt. Recolzada al seu muscle, poc a poc les llàgrimes van anar caent, xopant-li la camisa. M'abraçava, intentava donar-me ànims, no volia que el trajecte s'acabés. Savia el que vindria després, i encara em feia plorar més.

Un últim bes. Un últim tot.

Vam arribar al portal de ma casa. I s'acostà a la meua boca, donant-me aquell últim bes que m'aspirava la vida, que em trencava en mil trocets.

Un últim bes dels seus llavis, del seu món, del nostre món.

Comentaris (2)05-05-2013 11:37:48París un 11 de març

No m'entens

Tot es resumeix a això. No m'entens. No saps què és el que passa pelmeu cap quan en teoria deuries saber-ho, deuries ser qui em coneix millor que ningú, qui m'ho diguera tot amb una mirada o un apretó de mans.

No és just.

No és just que açò sempre estiga enfocat cap a tu, cap als teus problemes i preocupacions. Començo a entendre tantes coses... potser siga ara quan comence a crèixer de cop.

Comentaris (1)03-05-2013 15:28:35París un 11 de març

París en un 11 de Març

No sé perquè he tardat tant en escriure sobre ell si en realitat no puc llevar-me'l del cap. No puc oblidar els seus ulls, que amaguen tantes coses i a la vegada, em mostren tot un món diferent quan em miren. No puc oblidar els seus llavis suaus, les seues mans definint-me la forma de la cintura i com m'atrau cap a ell. La manera en com em besa, tan suau, de forma tan dolça. D'aqueixa manera que mai ningú abans m'havia besat.

Tot és nou per a mi. La situació, la manera en com fa que ho oblide tot, que no m'importe el temps, ni si hem de menjar, ni si a fóra fa fred o plou o fa calor. Únicament existim nosaltres dos en la nostra bambolla, en la nostra habitació d'estil victorià a París amb una vista preciosa de la torre Eiffel. Una habitació que ens permet estar junts, dormits abraçats, sense que res ni ningú ens moleste.

No vull separar-me d'ell i em sorprén. Mai havia sigut melosa, carinyosa amb algú i ell m'ha canviat. És com si haguera estat esperant la persona adequada per a ser realment qui sóc en realitat.

No té ni idea de com em fa sentir...

Comentaris (0)15-03-2013 10:21:10París un 11 de març