login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Articles de la categoria: Els sentiments de la Lluna

Feliç aniversari, Solet

Feliç aniversari, Solet

Ets el clar exemple de que el temps s'esgota, de fet, se'ns va esgotar fa un pocs anys. Ja no hi ets al meu costat, ni al de la teua familia, ni al dels teus amics. Vas desaparèixer un dia i no va ser fins prou temps després que ho vaig saber.

Si encara estigueses aquí m'agradaria donar-te un gran gran gran abraç, d'aquells que et fa falta l'aire. Deixaria que et rigueses de mi i no et diria que no em faces pessigolles. Si encara estigueses aquí disfrutaria del teu riure que tantes voltes em va posar nerviosa.

Si encara estigueses aquí...

Em sent culpable per no pensar-te tant com et mereixes i que al final, tenies tu raó: sempre tens feina, sempre tens el cap treballant... Ni t'imagines quantes voltes m'agradaria parlar-te i dir-te: qué faig, solet? qué opines?

Anyoro la teua manera de veure les coses i com no m'agradava donar-te la raó. Anyoro que em confiares els teus secrets i els teus dubtes i que em busqueses per a que et donara força per a superar tot allò, per a canviar, per a ser millor.

Anyoro la persona que era quan estava en tu.

Qué faries ara? qué em diries?

Solet... t'anyoro.

T'anyoro més que mai avui, que deuriem estar junts al voltant d'una magdalena en una espelma al damunt. Avui que et faries més vell, 26 anys... Avui que et diria: Solet, espavilat que se't passa l'arrós.

Si em deixes bufar per tu aquesta espelma sols demanaré una cosa: torna.

Comentaris (1)06-03-2017 14:57:51Els sentiments de la Lluna

T'ho vaig prometre

T'ho vaig prometre. M'ho vaig prometre, que la próxima entrada que escrigués, estaria dedicada a tu... i ja porto prou més d'un any de silènci. Se te'n van endur... te'n vas anar i no vaig poder dir-te adeu. Inclós tant de temps després, segueixo sense creure'm que no tornaré a escoltar el teu riure que em posava tan nerviosa. Et trobo a faltar... i el pitjor de tot, és que trobo a faltar desahogar-me en tu. Sí, sóc molt egoista. Ho sé.

Han passat tantes i tantes coses desde que vas marxar... segurament sabries qué dir-me ara mateix. I com sempre, quan més perduda estic, et busco... i és inútil, perquè ja no hi ets.

Feia mesos que tenia una "estabilitat" envejable, que era feliç a la meua manera. Però també saps, que la vida no sempre et dona coses dolçes durant molt de temps. De colp et fa tornar a la realitat i et pega una gran bofetada que et deixa al·lelat. Pots superar l'obstacle, pots mig sortir guanyador i quan hi tornes a confiar-te...

Mai em perdonaré haver-te deixat marxar, Solet.

Havia pensat molt en com fer-te aquesta entrada, en com dir-te tot el que et trobo a faltar i com m'agradaria tornar arrere per donar-te un bes i una forta abraçada i dir-te: No te'n vagis.

Però avui no em surten coses boniques, avui només em surt tristor.

Avui, més que mai, necessito la teua llum

Comentaris (0)14-08-2016 23:12:04Els sentiments de la Lluna

Mentires

Et sorprens quan de sobte algú diu alguna cosa insignificant, un comentari estúpid i boig, dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker. Un comentari que et fa preguntar-te què és el que estàs fent malament. Un comentari que et fa qüestionar-te si els teus amics són els teus amics, si el que tu sents significa alguna cosa per a algú.

Et poses la màscara que feia temps que no treies a la llum i et tornes a sentir petita. Molt molt petita.

Mentires, frases incompletes, coses que no queden clares.

Coneixes a algú nou però no saps què fer. Tens les 912 pessigolles al cap, vols oblidar-ho. Significa molt més per a tu del que vols acceptar. Per què? Per què seguir intentant alguna cosa inexistent?

I tens por. Tens por de que tot comence bé, de que gràcies a aquesta nova persona aconseguixques oblidar-te de les inconclusions. Tens por d'adonar-te que t'agrada que ja siga la nit per a parlar, per a poder fer-lo riure i que ell també ho faça en tu.

És difícil pendre decisions. Dir definitivament un adeu a algú que literalment t'està tornant boig. Et dius: Deus de deixar-ho córrer. Deus oblidar-ho.

D'altra banda, et donen consells semblants, un poc més ampliats. I quan intentes fer-los cas. Te'n vas cap al fons.

Un comentari dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker.

Comentaris (2)25-04-2015 02:32:45Els sentiments de la Lluna

Caiguda

Es troba boca-terra, caiguda d'una altura considerable. Només a ella se li havia ocorregut pujar tant a dalt de l'escala. Ho savia, savia que quan més amunt estigués, la caiguda seria més forta, però no li va importar.

Durant la pujada sols mirava cap amunt, sense fer cas a tot allò a qui estava passant pel costat. No va trepitjar a ningú, era massa bona persona com per a traure el seu caràcter. Pujava, s'esforçava, lluitava per anar avançant escalons. Però un dia va relliscar, li fallaven les forces, però no volia abandonar-ho.

Va aturar-se una estona, agafant aire, recuperant aquelles poques forces que desde ben petita tenia i va conscienciar-se de que la vida no era per a febles. Potser ella no era la més forta, de fet, no ho era en absolut. Tan sols tenia una màscara que li servia per amagar-se darrere. S'amagava ella i totes les seues pors. Plorinyava, se li escapaven uns gemecs llastimers, però la màscara era increiblement bona i no deixava que ningú més poguera adonar-se.

Va tornar a intentar-ho, li van passar molts pel costat i fins i tot alguns li van trepitjar la punta dels dits. Va soportar el pes dels que se li van repenjar a la seua esquena. I ella seguia endavant, no volia deixar-se vencer.

Després de molt d'esforç, va començar a vore el lloc on volia estar. S'aproximava a la seua meta, allò pel que havia estat lluitant.

I de cop, la realitat li va caure al damunt emportant-se les seues esperances, la seua il·lusió. Es va emportar les seues ganes de seguir lluitant amb passió.

Es troba boca-terra, no vol seguir lluitant. Està cansada, ja no li queden més forces....

Comentaris (1)02-06-2014 20:17:31Els sentiments de la Lluna

Mil i una històries

Fa temps que volia escriure sobre tu, simplement perqué mai t'he dedicat unes paraules, tot han sigut somriures i pau al teu costat. Crec, que la major part de la gent que m'ha acompanyat en la vida fins ara, no et coneix, ni tan sols els he parlat de tu. Però te'n vas anar. Vas faltar sense un comiat, sense un somriure. Te'n vas anar i no vaig poder dir-te adéu.

Ens fas falta, molta. Ens fan falta les teues mil i una històries, la teua veu potent. Em fa falta la teua alegria al veure'ns i dir la frase de tots els anys: i que l'any que ve puga fer-ho! Aquest any... ja no hi seràs.

Tan sols espero que estigues alegrant a aquells que ara t'acompanyen. Només vull demanar-te una cosa, vela per mi, no sempre, tan sols una estoneta de ves en quan.

Sigues feliç allà on estigues

Comentaris (2)03-05-2014 20:37:22Els sentiments de la Lluna

Assumir

Podria dir-se que aquests dies he començat a respirar, poc a poc, amb alguns moments de gran debilitat pero me n'estic sortint. Avui no vaig a intentar fer un bon article, ni parlar massa correcte. Avui vull ser jo, amb tots els meus grans defectes i alguna que altra virtut.

Després de la baralla d'anit, vaig vore que en l'amor s'ha de tindre coratge. S'ha de demostrar que s'estima i aquest fet implica actes, molts més que paraules. Actes que no deixen que la por a la distancia ho trenquen tot. Vaig descobrir que sóc més forta del que em pensava i que puc estirar el meu límit, fins al punt on puc pensar que ja no hi puc més, però si. Jo puc. Jo puc amb açó, podré amb més.

No m'arrepenteixo del que he sentit, més bé, m'arrepenteixo d'haver traïcionat els meus principis i de no valorar-me com deuria. Sóc capaç d'aconseguir aquelles coses que em proposo, no de forma ràpida, sinó a base de constància i d'esforç.

Aquest curs (encara que fa res he passat la meitat), no m'han eixit les coses com jo volia. Feia, treballava, m'esforçava, però no ha sigut prou. Sóc jo la que tinc que exigir-me un sacrifici, ningú més. Sóc jo la que vol ser alguna cosa important el dia de demà. I això fa que tinga que treballar. Vull estar orgullosa d'aconseguir les coses per mi mateixa.

Un dels defectes més arraigats que tinc és que no m'agrada demanar ajuda per aquelles coses que són importants per a mi. No m'agrada demanar ajuda en els estudis si no és als professors. No m'agrada demanar ajuda a algú altre si per dins estic trencada, tinc que menjar-m'ho jo. Tinc que forjar-me pel dolor i el sacrifici.

Mai haguera sigut capaç de pensar que una relació que a penes va arribar als dos mesos em fera creixer tant com a persona. Van ser dos mesos, pero darrere hi han hagut moltes més coses. I potser, és per això que no he volgut donar-me per vençuda. Però ja és hora.

És hora d'assumir que aquesta volta (com moltes avans i moltes que em queden) he perdut. He perdut l'oportunitat de tornar a besar la seua boca i d'estar-me tranquil·la mirant-lo als ulls. Ja no tindré les seues mans recorrent-me el cos, apropant-me a ell, abraçant-me. S'ha acabat. Posà un punt final.

Anit vaig assumir, que mai vaig tindre l'oportunitat de guanyar. Per moltes llàgrimes que vaig deixar caure, per molt que jo sentís... Anit vaig assumir que tota historia té un final.

Comentaris (0)28-02-2014 20:01:33Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Punt i final

Avuí és un dia marcat al meu calendari personal. Ha arribat alló que feia temps que s'aproximava i no volia acceptar-ho, la mort, el nostre punt i final. Sincerament, aquesta volta sé que és la definitiva. No sé com sentir-me, no sé com expresar-me. Sense paraules, buida. Així em sento.

Han passat dies rere més dies, alguns plens de paraules, altres sense elles. Ha sigut un any ple d'emocions bones i dolentes i avui, no puc dir res més que et trobaré molt a faltar.

Comentaris (2)24-02-2014 22:20:50Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Murs de contenció

L'obscuritat regnava en aquell diminut espai. Els murs de contenció en que s'havia convertit el seu propi cos l'estaven ofegant. Lluitava per sortir, per trencar-los. Lluitava per trobar la llum que un dia va tindre.

Callava alimentant les rancúnies, les pors i els malsons i era incapaç de fer mal a algú perqué tot se'l feia a ella mateixa.

Fins un dia, era un dia qualsevol, sense res especial, sense la gota que fa rebosar el got. Va trobar una xicoteta esquerda en aquells murs. Una esquerda d'esperança. Creia que era tot el que necessitava per seguir endavant però no seria tan fàcil. L'obscuritat li posava trampes, intentava tornar a tancar-la en els seus confins torturant-la amb records, llàgrimes que trepitjaven els somriures i problemes que aplastaven la seua voluntat.

Sols tenia que aconseguir arribar a l'esquerda, li faltaven a penes uns pocs metres. Era forta, ho podia fer i només seria la fi per a un nou principi.

La llum ja s'havia filtrat entre aquells murs però tot era qüestió de temps... temps per a tornar a ser llum.

Comentaris (1)13-02-2014 16:41:59Els sentiments de la Lluna

Un reflex

Ja ni tan sols puc demanar-te res, ni un somriure dedicat a mi. Les llàgrimes que corren amb total llibertat quan el cap toca el coixí alleugen un poc el gran pes que des de fa uns quants mesos tens a dins. I el pitjor de tot és que no pots contar-ho, no pots evitar que et faça mal.

Estàs bé? Pregunta banal. T'agradaria poder dir la veritat, dir que no, que no estàs bé. Que estàs sola i que sents que ets una marioneta.Que volen manipular-te i utilitzar-te. Que intenten fer de tu el que ells volen que sigues i que faces.T'agradaria dir que vols anar-te'n i vols oblidar-ho tot. Dir que necessites temps per a tu, per a aconseguir els teus projectes i complir els teus somnis. Però inclós això, no se t'està permés. Has de ser forta i tancar-te en tu mateixa, com mil voltes abans.

És complicat, per a algunes persones, entendre el canvi brusc que has sofrit. La manera en que veies el món, va canviar i ja no és la mateixa que abans. Ja no eres la mateixa que abans. Altres coses han cobrat sentit i d'altres, se'ls ha esfumat.

Aspirines, nits de son i sense poder dormir. Nervis a flor de pell continuament. Preocupacions taladrant-te cada instant per a que no pugues oblidar qui vols ser i qué vols ser.

Veus en els ulls dels demés el teu reflex, un reflex desmillorat de qui vas ser un dia. Ja no hi ha aquella noia que aprofitava qualsevol ocasió per arreglar-se i posar-se unes sabates de tacó, ni maquillatge. És un reflex prim, on es veuen els ulls cansats i amb son. Un reflex que va d'un costat a un altre murmurant que no té temps, que té moltes coses que fer encara, que no l'ajuden.

Un reflex que no sap com dir prou.

Comentaris (1)12-12-2013 15:57:16Els sentiments de la Lluna

Segons i mil·lèsimes de segon

Després d'un llarg temps ausent inclós de mí mateixa, torno i ho faig plena de dubtes i preocupacions. Buscava algún instant on poder seure i estar tranquila, sense pensar. Volia fer que el meu cap descansés de tantes setmanes d'estrés, de nervis i preocupacions que anaven creixent cada cop més. No sé ni explicar-me a mi mateixa el naixement d'aquestes. La raó d'haver aparegut ara i no avans o després.

Em sobren ganes d'avançar, d'aprendre mil coses noves, de créixer sense cap límit. Em sobren també totes les preocupacions que han aparegut de sobte, sense haver-les cridat. Començo a adonar-me de quant he canviat respecte a l'inici d'aquest any. Tot el que he viscut fins ara que m'ha fet crèixer. Totes les llàgrimes que he deixat córrer per la meua cara han fet que vulga aprofitar el temps, però de forma diferent. No vull que em facin mal, no vull que una nit qualsevol em bese algú que mai més tornaré a vore. Ja no li trobo el sentit a això.

Necessito alguna cosa més, alguna cosa que s'adapte als meus canvis. No vull desaprofitar l'esforç d'aquells que estan al meu costat per fer-me somriure, ni aquells que treballen amb esforç per donar-me un futur. Necessito creixer exponencialment com a persona, com a futura dissenyadora. Necessito exigir-me per poder arribar a ser el dia de demà aquella persona que vull ser.

Aquests canvis poden tardar dies, potser inclós tarden mesos. Però també poden produïr-se en segons, en mil·lèsimes de segons. En segons en que t'adones que alló que has estat estimant durant mesos s'està morint. Segons on descobrixes un missatge ocult. Segons que tardes en llegir una simple frase que et destroça. Canvis que es produeixen en la mateixa rapidesa en que una llàgrima s'assoma tímida pels ulls. Segons que duren un petó i una mirada d'adeu. Segons on la frase: et trobo a faltar. Se't clava fins al més fons de la teva ànima sabent que no seré l'elecció. Sabent que tot és qüestió de temps que s'acabe morint, sense que puga fer res, perquè no dec de fer res.

En part agraeixo no tindre temps ni per a llegir una estona, això fa que únicament puga destroçar-me mentalment quan me'n vaig a dormir. Pensant en que altra volta estic perdent el control de la meua vida, de la sensació d'estar clavada en un punt que no puc ni avançar ni retrocedir. Un punt on em fa sentir impotent per molt que intente fer-ho tot i em martiritza. Em frustra.

Comentaris (1)18-11-2013 15:54:59Els sentiments de la Lluna

Compartir

La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.

També estic enfadada per colpa meua. Adonar-me que una altra volta estic enmig d'un dels meus patrons no és agradable i a més, em sulfura. Torno a tindre una relació de parella però sense que siguem parella. Em fastidia. No vull compartir-lo amb ningú, no vull que ell compartixca les coses que són nostres amb algú més. Per què? I a sobre, no ho entén.

Altra vegada penso en tancar-ho d'una volta per sempre. De deixar córrer una cosa que no té futur, ni futur ni present ni res. És frustrant. S'apega a mi com si fóra el seu salvavides quan nota que m'allunyo i una volta em torna a tindre, torna a deixar espai. És incapaç de decidir: sentiments o emocions. Sé que per a ell significo les emocions i diu que no ho entenc, doncs no.

No ho entenc.

No entenc res del que té a veure en aquest "nosaltres" estrany.

Comentaris (3)23-09-2013 20:09:46Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Adeus

Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.

El primer adeu ja es va produïr. És d'una persona que ha estat amb mi pràcticament desde que vaig vindre a aquest món. Hem passat molts moments, alguns de molt bons i altres de molt dolents. Certament, no tenim la millor relació del món i també és cert, que ja no tenim la mateixa confiança per a contar-nos les coses que fa uns quants anys arrere però tot i això, la trobaré a faltar.

El segon adeu, se'm fa molt difícil escriure d'ell. Per la raó de que ella s'ha convertit ,en vora els dos anys que ens coneixem, en una de les persones més importants de la meua vida. S'ha convertit en la persona que amb una mirada sap el que vull dir. La que fa tot el possible per a que siga feliç, per a que cresca com a persona. La que odia que em facen mal i la que no soporta vore'm plorar. S'ha convertit en la veu de cada part positiva i negativa de les situacions, la que m'obliga a baixar els peus a terra quan veu que ja no estic veient la realitat. Ella s'ha convertit en el meu punt de suport en els bons moments i en els dolents. Ella ha estat quan he rist, quan només feia que plorar, quan m'he posat malalta i quan ningú em soportava. Sé que és un adeu temporal, també m'alegro per ella. És la seua oportunitat i vull que l'aprofite al màxim, vull que conega molts llocs nous i moltes persones que de segur li aportaran algún tipus d'aprenentatge. Vull que alguna volta, encara que siga molt poc, pense un poc en mi i m'anyore una mica, de la mateixa manera que jo la trobaré a faltar a ella. Però estic més que segura que quan tornarà, les coses seran com sempre entre nosaltres dos. Que podré abraçar-la encara que a ella no li agrade massa.

I el tercer adeu... és el més indefinit de tots. El que no sé ni per a quant de temps ni quan es produïrà. Intuixo que aquesta volta, serà l'adeu definitiu. Un adeu a una persona que m'ha donat tantes coses com me n'ha llevat el mateix número d'elles. Un adeu a qui m'ha besat com ningú avans. Un adeu a qui m'ha agafat la mà per passetjar, qui ha somiat al meu costat. Un adeu a qui em va fer crèixer de cop, trencant-me en mil i un trocets. És irremediable l'arribada d'aquest, a més, és necessaria però... no per això deixa de ser difícil.

No resulta fàcil deixar anar a qui estimes.

http://www.youtube.com/watch?v=JF8BRvqGCNs

Comentaris (3)09-09-2013 21:07:37Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Descobriments

Hi ha cops, que em desespero per no saber a quin punt vull arribar, quin és el meu "destí", qui és la persona que vull arribar a ser. Em preocupo en aquelles nits en les que els records només fan que turmentar-me i aconsegueixen que no em pugui controlar i els meus ulls comencin a plorar, imparables, intentant alleugerar el pes que m'oprimeix el pensament.

Han passat massa coses ja des de que he tornat al meu estimat poble. Moltes voltes m'he decepcionat, de mi mateixa, de persones del meu voltant encara que no estiguen a prop. Han passat coses dolentes però també bones. Recordar-me que tinc persones al costat que em diràn les coses clares, encara que puguin fer mal però que són necessàries. Persones que estaràn al meu costat quan estiga trista i quan estiga amb un somriure tatuat en la cara. És una de les millors. Adonar-se que no estàs sol.

He descobert nous racons, conegut noves persones que sense saber-ho han fet per mi allò que mai s'imaginarien. Sense saber-ho, m'han fet apropar-me més a nous mons, a noves idees, han fet que estiga un poc més a prop de descubrir i forjar-me una idea clara de certes situacions. D'afrontar de cara les pors, de prendre decissions i deixar d'escoltar aquells consells que estan enverinats. Han fet que jo mateixa m'adoni del que he pogut créixer durant dos mesos, de que ja no puc estar aïllada al meu món, de que he de saber el que passa al meu voltant, de saber respondre a les situacions amb enteresa i fortalesa, sense deixar que unes poques paraules m'afonin i em facin tancar-me en mi mateixa.

Algunes relacions no són bones i totes dues parts ho sabem però... hi ha alguna cosa que ens impedeix separar-nos. Aquesta cosa, és la que ara, més que mai, vull descobrir.

Comentaris (0)22-07-2013 19:54:12Els sentiments de la Lluna

Paraules i més paraules

Paraules buides que nàixen de la seva boca i moren quan et toquen. No t'ho creus, no t'ho vols creure. Aqueixes paraules demostren tot el que has passat fins ara i inclós així, només feu que creuar-vos. Només espereu que sigui l'altre el que doni el primer pas per parlar, per saber si tot continua com avans encara que tot haja canviat.

T'estimo, és l'última volta que t'ho dic. Mai més tornarem a parlar d'aquest tema, però hi ha una cosa a dins meu, que t'estima.

Com pot ser capaç de tornar a pronunciar-ho? Com pot ser tan egoïsta per intentar tenir-te al seu costat? Què pretén?

No t'ho creguis. Converteix-te en l' assassina d'aqueix sentiment de mínima esperança que lluita per sobreviure. No existeix. No deu existir. Deu ser aniquil·lat avans de que siga pitjor. No pots permetre, com ell mateix diu, estar absorvida sentimentalment.

Saps on estàs, saps què fas però et fa falta el més important: saber qui ets.

Comentaris (1)09-06-2013 11:48:59Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Temps

De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.

No sé què m'esperava de l'encontre. Bé, menteixo. Volia que ell se'm tornara a acostar, que em besara i que em donés per última volta el gust de sentir les seves mans recorrent el meu cos però la distància mínima a la que vam estar va ser d'un metre. Després de tot i ni una abraçada, ni un petó a la galta. Ningún contacte físic.

No li vaig retraure res. No podia, em sentia incapaç, a més, no se m'ocorria res per preguntar-li. El tenia al davant, somrient, mirant-me com sempre i jo vaig tornar-me a fer petita, a desitjar estar asseguda a sobre d'ell, a sentir-me poderosa i tornar-lo a dominar a la nostra manera. Sé que si m'haguera acostat més a ell, possiblement ho haguera aconseguit però, a quin preu?

Sóc la reserva, aquell segon plat que ningú vol de principal. Aquella que deu d'estar quan tot falle. Sóc aquella que sempre ha d'esperar i la que s'ha de fer la forta per poder ajudar als altres. Per poder demostrar que pot amb quelcom cosa que puguin tirar-li a sobre. I per a qué val tot això si a la que realment m'ho tinc que demostrar és a mi mateixa?

No sé per a que serveix estar sempre a l'ombra, sense destacar, fent el meu camí, poc a poc i intentant surar. Per a qué serveix esperar que algún dia puguin ser capaços de saber el que realment puc necessitar. De conéixer les parts bones, els meus somnis i també els meus dimonis i defectes. D'estimar-me tal i com sóc, en tot el conjunt. Un mes, dos, no serveix per a conèixer a una persona.

Van recordar-me els sacrificis de tot aquest temps. Aquelles coses importants per a mi que vaig tindre que posar en segon lloc. Aquells dies que haguera pogut aprofitar d'una altra manera, que haguera pogut arreglar. Però no. El temps s'escola entre les mans. Altra vegada, com la sorra de la platja a la que no tinc ganes de tornar. Tot pareix llunyà i no fa ni un mes que ha passat tot.

Torno a estar perduda. El millor que podria fer ara seria oblidar-ho. Apartar-lo de la meva vida. Com si mai haguera passat res, com si mai ens haguéssim conegut però... hi ha una part que m'ho impedeix.

Una relació virtual, una relació fictícia. Plena de paraules buides d'una part i plenes d'una altra. Seguir com abans... no sé si estic disposta.

Només espero, que el temps siga qui em diga com continuar.

Comentaris (2)31-05-2013 12:12:35Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

La frase maleïda

Sempre hi ha alguna frase maleïda, que ens molesta només escoltar-la, ja vaja dirigida a nosaltres mateixos o a una altra persona. No fa massa temps que la maleïda frase va repetint-se una vegada cada poc dirigida a mi i sincerament, i perdó per la paraula, em cabreja.

Et mereixes algú millor.

L'odie. Odie aquesta frase. Odie aquest conjunt de paraules en sí, en el seu tot, en el que representen. Qui cony determina el que es mereix algú? Qui decideix que té el dret de dir que algú altre es mereix alguna cosa millor o alguna cosa pitjor? Què és el que ens mereixem?

Ho porto pensant fa molt, molt de temps. No és la primera volta que quan les coses canvien m'ho diuen: No et poses trista, saps que et mereixes algú millor que jo. Però ningú em pregunta si vull alguna cosa que no em merec. Potser merec més, o potser menys. Però, i si el que jo vull és justament això? Qué passa si la meua decissió és no seguir buscant i acceptar això que em fa feliç a la seua manera encara que no siga el que em merec?

Em frustra. M'enfada. Em cabreja que la gent prenga les decissions per mi, que decidisca sense tindre en compte la meua opinió. Odie que la por guanye i que se menge totes les esperances. Que no s'intente seguir lluitant.

Odie escoltar dels seus llavis aquesta maleïda frase: Maijo, saps que et mereixes algú molt millor que jo.

Comentaris (2)23-05-2013 14:35:27Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Després del pànic

Fins ahir no n'era conscient de tots els perills que podem córrer. De com en uns segons, tot el teu món es paralitza per unes paraules i el pànic apareix com un tsunami, dispost a emportar-te al més fons de les pors. Sentir que el teu cervell s'ha esfumat i intentes recordar les coses sense èxit, buscant tot allò que saps que et farà falta però que ets incapaç de fer-ho de forma mecànica i tranquila, encara que ho estigues fent a una velocitat que retraces en comptes d'avançar.

Por, molta por al desconegut. Al que ha pogut passar, al que no vols que torni a passar inclós avans d'haver vist el que ha passat. Està bé, m'ha dit que està bé. Era com un mantra.

Però no podia tranquilitzar-me. Volia plorar però debia ser forta. Al menys, fins que tot el malsón acabés, després ja podria ensorrar-me en la meua misèria. Els records de la nit anterior em martiritzaven, havíem discutit i no ens havíem perdonat, simplement ens havíem tornat a parlar amb un poc més de distància i respecte. No li havia dit que l'estimava, no li havia dit res per intentar solucionar-ho i parlar les coses de forma més civilitzada. I llavors, l'accident.

Vaig córrer tot el que vaig poder, volia vore-la, volia confirmar que estava bé. No la trobava i el pànic cada volta augmentava més i més. Al final, la vaig vore. Amb cara d'assustada, intentant guardar tota la calma que a mi em faltava.

En uns instants, va canviar tot el meu punt de vista de la gran fragilitat de la nostra vida

Comentaris (4)01-03-2013 12:01:07Els sentiments de la Lluna

Somriure

No hi ha res que puga alegrar-me tant com vore el seu somriure. Com em mira en la seua cara d'espavilat, saber que ell mateix és conscient de que pot fer qualsevol cosa per a picar-me i que jo salte. I el més incomprensible de tot, és que m'encanta.

Tornar-lo a tindre a la meua vora, encara que només hagen sigut unes poques hores, m'ha retornat al passat. Al punt on quan era petita, on quan em tornava boja de qualsevol forma possible, de les nostres baralles, de les converses sense sentit, dels somriures dedicats l'un a l'altre. Sabent que per molt que ens barallèssim, res canviaria entre nosaltres.

Tants anys després, i la nostra relació segueix igual. Amb la meua beneració cap al seu somriure, cap a la seua esquena, cap al seu cos cada volta més fort i treballat. I ell, sent tant alié a tot això. A la meua part tan profunda, o no tant en realitat, que desitja que ell es torne boig per tan sols estar una estona amb mi. Per aconseguir que algún cop puga tastar el sabor dels seus llavis, els apretons i les seues caricies en tan poca traça corrent pel meu cos delerós d'ell.

És aqueix tipus de relació que mantens amb una persona que juntes no podeu estar, però separades tampoc. Com si la vostra mateixa oposició fera que cada cop volguèssiu estar més junts. És difícil d'explicar, però és prou fàcil de sentir.

No hi ha res com el seu somriure dedicat a mi.

Comentaris (0)22-02-2013 16:53:46Els sentiments de la Lluna

Coneixement

Fa molts dies que hi penso en aquella persona que em feia ser jo mateixa en tans aspectes diferents. En com tindre-la tan a prop durant tant de temps va fer que els sentiments tornaren a sortir a la superfície, uns sentiments que creia que feia anys que estaven oblidats.

Recordo, una vegada rere l'altra, com va anar evolucionant la nostra relació. Poc a poc, pas a pas, sense preses però sense cap tipus de pausa. Com em sentia en aquells dies de glòria. No hi havia res que no poguera contar-li, que no poguera contar-me. Es va convertir en un tipus de relació que vaig acabant coneixent-lo inclòs més que a mi mateixa. Sabia què pensava en tenir-lo al costat, en sentir la seua presència, la seua respiració. Com en una mirada tot quedava clar entre nosaltres, com en un simple apretó de mans, tot tornava a estar tranquil però (clar, en tota historia existeix un però) quan me'n vaig adonar, ja hi va ser massa tard.

Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.

Un altre noi, conegut un any després del primer. El procediment va ser igual, moltes hores de parlar, de confiar poc a poc, de convertir-nos en amics, de no passar ni un dia sense dir-nos alguna cosa. Molts dies de ser els nostres confidents, de ser la llum que un dia em va guiar, de ser el sol que em donava la vida amb la seua alegria i qui em protegia de la meua pròpia obscuritat. En aquest cas, no vaig ser jo qui va acabar enamorada, sinó ell.

Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.

Un noi nou, conegut desde fa relativament poc. La nostra relació s'ha basat en la sinceritat més absoluta. Les coses clares, sense trampes, sense embussos.

I que ha passat? M'he adonat que ell em coneix més del que jo m'esperava i que jo mateixa, el conec més del que creia. El cas és que en els dos primers casos anteriors, vaig acabar coneixent-los a tots dos quasi millor que a mi mateixa, cosa que em va fer por.

Actualment, en aquests dos nois la relació quasi és innexistent. Com pot ser que dues persones a les que hem estat treballant la nostra relació durant dia rere dia, ara mateix no siga capaç de confiar-los ni un sol pensament? La manera en com ha canviat la nostra relació i ja no som capaços ni de mirar-nos als ulls. De com totes les meues pors van anar complint-se fent-me sentir més perduda sense la seua companyia.

Em fa por que a totes les persones que acabe coneixent tantíssim, acaben desapareixent de la meua vida com si només tinguesen un límit de temps, com si no hi hagueren més converses a dur, com si no hi deurien existir més mirades cómplices ni com en un somriure i un apretó de mans tot quedara en calma altra vegada.

Realment, no sé què és el que podrà passar quan aconseguixca reunir-me en cadascún per separat, no sé si seré capaç de no posar-me a plorar per tot el que un dia vam ser i el que ara som. En com ja no tinc els apretons de mans, ni aquelles abraçades d'os, ni les mirades comprensives, ni els somriures tranquilitzadors. Ni com tampoc tinc, en cadascún, les llargues converses que duraven hores i semblaven segons.

Aquesta vegada, ja no tinc conclussions, ja no tinc determinacions. Aquesta vegada només tinc anyorança i llàgrimes als ulls.

Comentaris (2)27-01-2013 20:09:09Els sentiments de la Lluna

La via de fugida

Sempre es sol pensar millor a la nit, quan l'obscuritat cau com un mantell protector per sobre tots. Ens aïlla deixant-nos sols amb el nostre millor amic i el nostre pitjor enemir: nosaltres mateixos.

És l'hora d'afrontar tot allò que durant dies intentem amagar en els calaixos més llunyans de la nostra ment. Aquells que tanquem amb clau el pany i dessitgem que no tinguem que obrir-los massa prompte per a pensar en una solució. Però el moment no pot estirar-se més. Ha de ser ara.

Et trobes de nou en una situació difícil, semblant a alguna del passat però no és igual. Ara ets lliure, no tens el cap ni el cor ocupats però et reclamen per dues parts diferents. Fantasmes resorgits d'una vella boirina que sempre acaben sorprenent-te. Què fer? Què escollir? Quines opcions tens?

La resposta a les preguntes s'amaga però aconsegueixes adonar-te d'una cosa: vols, més que voler, NECESSITES una via de fugida. Algun camí per on pugues escapar. Alguna cosa que et lliure del pes d'aqueixa elecció, que et lliure de perdre a les dues persones. Una via que estiga sempre disponible per a tu.

I pensant pensant, un nou descobriment. Ja utilitzes una via de fugida. Ja busques a una persona quan et decepcionen, quan t'obliguen a fer coses que no vols, quan necessites fingir que estimes i aquesta necessitat es transforma en un forat al pit que t'oprimeix i amb les seves mans, ho oblides tot. I tot i això, ara ja no és suficient.

Què és el que ha canviat tan dins de tu mateix que ara necessites aire nou?

Saps que aquesta via de fugida nova ha de complir certes prioritats. T'ha de fer oblidar l'antiga via, que es convertixca en la teva barca de salvament, que siga la teva llar, el teu tranquilitzant, que et retorni la pau. Que siga com la llum del sol, que et calfi, et faci sentir viva i a bon resguard.

Avuí, m'adono que aquest crit ofegat que intenta nàixer de mi es només les meves ganes d'estimar de nou. De forma veritable, sense secrets ni restriccions, sense sentir-me culpable per desitjar a algú.

Avuí m'adono, que primer de tot, sóc jo mateixa la que s'ha d'estimar per a que puguen descobrir qui realment sóc.

Sense màscares.

Sense vies de fugida.

Sense pors per a menjar-me el món.

Comentaris (3)22-12-2012 19:23:27Els sentiments de la Lluna

Promeses

Tothom promet milers de coses al llarg de la seva vida. Sorprén la manera en que s'estableix una mena de contracte en el que es signen la creació de sentiment que poseeixen un poder incalculablement gran.

Hi han diferents tipus de promeses. Algunes poden fer que el cor se'ns pari d'emoció, d'alegria, de goig, de felicitat pura. Però també existeixen les promeses amb un costat obscur, temerari, que ens claven al lloc deixant que la por ens paralitze i que de dins nostre emani un fred que no podem apagar, ni tan sols estant al lloc més calorós que hi puga existir.

Algunes persones ho fan molt fàcil. Fan les seues promeses una oració més pronunciada enmig dels seus llavis: Jo t'ho promet. A tu. Això suposa que ho ha de complir però les promeses, malauradament, no sempre es complixen.

Poden ser promeses fàcils o també difícils, però rere una gran nit d'insomni i d'una gran activitat de corrents de pensaments, he arribat a una conclusió sobre les promeses. Aquesta no és sorprenent ni molt menys, però segueix fent que em qüestini moltes més coses.

Les més difícils de mantindre i de complir són les promeses que ens fem a nosaltres mateixos. Per què donem menys valor a les nostres pròpies promeses que a les que fem a les altres persones? La percepció de la decepció cap a un mateix és diferent a la percepció de la decepció que podem ocasionar a les altres persones?

Se'ns fa més difícil observar i sentir la decepció per una promesa incomplida que si som nosaltres mateixos qui la trenquem. Però tot i això, crec que és molt important aconseguir complir les promeses que fem i que ens fem. De la mateixa manera que dues persones quan declaren els seus vots. Es prometen cuidar-se, estimar-se, estar en els moments d'alegria i de tristor, en la salut i en l'enfermetat.

Jo avui, m'adono que necessito prometre'm uns valors, en els que dipositaré esperances, il·lusions i esforços.

Em promet a mi mateixa que cada dia m'estimaré, per molt que haja fet alguna cosa indeguda, per molt que em senti lletja i estiga trista.


Em promet que intentaré afrontar els problemes amb un somriure a la boca, veient-los com una nova oportunitat de superar-me.


Em promet que lluitaré amb el que faça falta per aconseguir els meus somnis.


I em promet, que no tornaré a deixar que algú em faci sentir petita i insignificant al seu costat.

Comentaris (2)27-11-2012 21:03:40Els sentiments de la Lluna

Inexistència

Després d'algún temps sense tindre moments de tranquil·litat i reflexió, altra volta torno al meu punt d'inici. És quedar-se buida de tot el que durant setmanes i nits t'han estat transtornant sense que trobes una possible solució que s'adapte al que realment sents, simplement perquè no saps en quin moment decidir.

No estic acostumada a l'estrés, a la pèrdua del control que sempre tinc en la meua vida i ara tot el control ha desaparegut com el fum que deixa escapar de la seua boca quan fuma. Em trastoca, m'oprimeix i no em deixa respirar aquesta sensació de que ja no tinc el control de mí mateixa. M'asusta no saber com reaccionar front noves situacions i de no tant noves. Em torno petita i insignificant i sóc incapaç d'obrir la boca i soltar alguna que altra paraula que em faça tornar a respirar.


No sé que és el que estic intentant. No sé perquè les coses han hagut de canviar, perquè quan estava mitjanament tranquila tot s'ha tornat a l'inrevés?

Quan ha passat a ser un nosaltres que realment és inexistent? una il·lusió perduda. Han passat tantes coses aquesta última setmana, han canviat tantes coses... em sent impotent davant els canvis i no puc evitar pensar que encara he aguantat molt.


A vegades em fa falta aquest suport incondicional que estic empenyada en donar però no estic acostumbrada a rebre. Vaig cansar-me de donar, d'esperar alguna volta un simple gràcies i esperar que tot tornara a estar bé però no ... m'ha anat desgastant a poc a poc, fins al punt del no-retorn. No m'agrada admetre que sóc dèvil, molt més del que m'agradaria, i que m'enfonso front a les paraules.

Voldria buidar-me el cervell per unes quantes hores, potser fins i tot alguns dies, deixar les sensacions que em deixen tranquil·la i en pau en mi mateixa...

Comentaris (3)25-10-2012 00:02:14Els sentiments de la Lluna

La partida que es queda en tables

No importa quantes vegades canvies de parer ni tampoc quantes vegades intentaràs arreglar aquell suposat error que et persegueix en les nits que el teu cervell està massa actiu com per a deixar-te descansar.

Seguiràs jugant a un joc que potser voldràs abandonar-lo, tirar la toalla i enviar a tots els altres jugadors a pastar fang perquè no utilitzen les mateixes regles que tu o que juguen amb trampes i tu ets honest. No pots evitar-ho, l'error que et persegueix és una trampa, un atemptat d'honestitat contra tu mateix i ho estàs pagant ara. És per això que al mateix temps, et veus obligat a seguir competint.

Potser les regles serien molt més simples si la gent estiguera disposta a complir-les, el joc és massa important com per a retirar-se en plena partida. Tan sols hi ha una partida, la teva, la meva, la de tothom. Però tan sols tenim una única oportunitat d'aconseguir guanyar o perdre o quedar en tables.

No mentir, honestitat, la veritat, seguir fidel a tu mateix, a la teva veritat i als teus propis sentiments. Però ens consta. A tothom ens consta seguir aquestes poques regles.

La meva partida vol avançar, crec que va massa ràpid per al meu ritme inicial i tinc por. A voltes desitjo que es quedi en tables, que tinga un temps estable sense massa preocupacions, tenint clar el que desitjo, el que sento. No pretenc desfer-me de les meves obligacions, vull afrontar-les, madurar, començar a abandonar la meva ment de nena petita poc a poc i renàixer com una persona adulta, però tinc por. M'amago darrrere de paraules que formen la meua cuirassa.

Després de tants anys i la cuirassa cada cop està més perfeccionada, em sorprén i em protegeix al mateix temps. Però no puc evitar que la gent intente travesar-la. Hi han molt poques persones que tenen les portes obertes al meu pensament, al meu cor i a les meves sensacions però no com elles voldrien i em sent culpable per això. Són el que són, signifiquen el que signifiquen per a mi però no puc fer més del que això suposa, potser siga una escusa per intentar tranquilitzar la meva consciència, però tot i això, no ho aconseguic.


D'altra banda, estan les persones que intenten travesar-la i no puc deixar-les passar. Em dec deixar-me estimar, que em mimen, que em facin sentir que per molts problemes que hi puguin haver, tot té solució. Em dec sentir de nou la necessitat d'una altra persona, que el meu pensament estiga mig alelat perquè no puga llevar-me la sensació dels seus petons. Em dec enamorar-me una altra volta.

Però...

Seguic tenint por.

Hi ha alguna cosa que em reté en aquest intent desesperat de posar la partida en tables, de que no es moga, de no seguir avançant pel camí de la vida, i no sé que és.

Comentaris (1)02-06-2012 12:38:17Els sentiments de la Lluna

El renaixement...

Hi ha voltes que et fa por el que veus inevitable. El moment previ a un primer bes, a una primera mirada de complicitat, a una primera caricia... el moment en que quan això passe, saps que tot canviarà i no saps si és més gran el desig o la por però...esperes el teu moment. Aqueix moment en que totes dues parts estan igualades i llavors, ho deixes passar.

Tanques els ulls desitjant que el que tinga que vindre siga un temps millor i t'acabes apropant. Tastes el sabor d'uns llavis que et deixen un regust ple de dolçor i sents que totes les pors que havies tingut s'han mig esfumat.

Observes uns ulls nous, un color que et tranquilitza, un color que et fa somriure i et quedes com atontada. T'emporta lluny, molt lluny, a aquell lloc que feia quasi dos anys que no visitaves. A aquell lloc de pau, de tranquilitat i a la mateixa hora de perdició. El lloc on queda gravada a foc la teua propia signatura de rendició.

Significà el renaixement d'un dia assenyalat en la meua memoria...

Comentaris (0)21-05-2012 20:19:40Els sentiments de la Lluna, Renaixement

Potser, ha arribat l'hora

Perduda en mig d'un huracà de sensacions i sentiments. Giravolten cada cop a una velocitat més i més gran, aconseguint que se'm faça difícil mantindre'm en peu, al menys emocionalment parlant. La incomprensió d'unes paraules que van fer-me trontollar de desesperació, deixant-me freda com una estatua, inmutable, inmóvil, sumida en el més obscur recòndit d'un pedestal amagat en un vell parc de la eternitat.

No estic segura, no tinc clar el que ha de passar ara. Tinc por. Por de que tot torne a començar, de que la preocupació es transforme per colpa del que no vull acceptar. Fa temps, massa temps que ho amago, que intento acabar-ho sense que aconseguixca sortir a la superfície de mi, sense posar nom a allò que si que en té.

Fa massa temps que ho sóc. Sóc un joguet que es deixa acariciar per unes mans que tampoc van més enllà. Un joguet que es deixa seduir i és abandonat a la primera de canvi. Un joguet que no diu res per por al que puga passar si cobra vida i diu tot el que pensa. Un joguet al que quan li couen els ulls fuig de la gent i s'amaga dins d'un llit massa gran per a ell. Ho sóc.

Deixo que m'abandoni, que m'agafe de la mà quan estic passetjant, que m'abrace i es quede quiet amb mi enmig dels seus braços. Deixo que se'n vaja i torne amb el perfum de noia impregnat a la pell... i el perdono.

Perdono que em faça sofrir, que se'n vaja i torne en el somriure a la boca. Perdono que jugue en mi, que disfrute tocant-me com mai li he deixat fer-ho a ningú. Perdono que m'utilitze per a quan a ell li semble oportú. Però no puc perdonar que en siga conscient i ho continue fent.

Però ja és hora de que tot això acabi. De que aquest joguet cobre vida i comence a lluitar per abandonar la dependència d'un cos, d'unes mans que a part de tocar-la a ella toquen a moltes més, inconscientment semblants a ella mateixa.

Ja és hora d'acceptar que l'amor et torna idiota, que per molt que lluites t'acabarà fent mal, que els princeps blaus no existeixen, que em converteix en un ser inanimat, sense personalitat quan està amb mi. Que per molt que ho intente no sé com sortir-me'n però ho he de fer.

Que potser, haja arribat l'hora de fer el que mai haguera volgut fer.

Comentaris (0)07-04-2012 12:55:40Els sentiments de la Lluna

El ritme

No havia volgut vore allò. Havia sortit de casa amb totes les preses que havia pogut. S'havia posat el xandall i les bambes, havia agafat les claus i havia desaparegut. No podia traure's del cap aquells dos parells d'ulls que la miraven amb sorpresa.

Sense estirar els músculs, sense fer cap precalfament a res. S'havia posat a córrer amb totes les seves ganes. No volia pensar. Volia sentir tan sols la seua pròpia respiració controlada: un, dos, un, dos, un... No volia tornar. Volia sentir com els seus músculs pegaven crits de dolor per l'esgotament, volia sentir com la sang recorria a un ritme cada vegada més frenétic cada part del seu cos.

No volia plorar.

Deixar la ment en blanc i no recordar el que setmanes abans havia passat pel seu cap. Les coses que havien arribat a canviar des que havia deixat nua la seva ànima, per a què?

Savia que les coses mai eren com s'esperava, però mai deixava morir una xicoteta esperança... bogeria.

Se li estava descontrolant la respiració, si la deixava perdre, ho perdria tot una vegada més. Havia de deixar de pensar, tan sols s'havia de preocupar de mantindre la respiració. Mantindre de forma constant aquell ritme que marcava a la vegada els meus pasos. Un darrere l'altre, com si es tractés d'una màquina sense cervell.

Necessitava córrer més ràpid, pensava amb massa claretat encara, havia d'augmentar el ritme i sentir que tot desapareixia baix dels seus peus.

Però per molt que corria, tard o prompte, habria d'assumir allò que li aterrava.

Comentaris (0)04-02-2012 13:09:07Els sentiments de la Lluna

Fugir

No m'importa on ni quan, ni tampoc de quina manera. Tan sols vull fugir de mi mateixa per no recordar la manera en què em vaig sentir la primera volta que m'agafares per la cintura, per no recordar que em sentia tan estúpidament feliç d'aquella manera.

No vull que tot seguisca endavant, no vull que em comencen a brillar els ulls quan pensi en tu, no vull despertar-me amb un somriure a la boca per culpa teua, no vull que arregles tot un mal dia només perquè m'hagis parlat.

No vull que desitge bojament que una volta més m'apropes al teu cos somrient, no vull que em facis sentir especial quan estiguem mirant els estels, no vull que m'abracis quan tinga fred, no vull sentir que tot s'esfuma quan em mires amb els teus ulls castanys.

No vull que em digues què és la cosa que més t'agrada de mi quan t'estiga contant el què estic pensant. No vull que acabes fent-me plorar de riure quan l'única cosa que m'apetix és xillar de ràbia.

No vull que facis tonteries per a que m'adone que hi ets a prop meu, no vull que em facis sentir malament quan et dic que vull conèixer altres nois. No vull que m'acabis posant entre l'espasa i la pared sempre que a tu et doni la gana. No vull que sempre tinga que estar disponible per a quan em necessites i que tu mai ho estigues quan et necessiti jo.

No vull que et posis gelòs quan m'abraço a un altre noi, ni quan parli amb ell, ni quan estiga ballant amb més gent. No vull que com a revenja em diguis que ets lliure de fer el que vullguis.

No vull sentir-me bé quan m'agafis de la mà, no vull sentir-me nerviosa quan comencis a apartar els meus cabells, no vull començar a tremolar quan els teus llavis acaricien part del meu coll.

No vull notar que els peus es separen del sòl quan estàs a punt de besar-me...

Vull oblidar-me de tu, de tot el que coneixes i que no coneixes de mi.

Vull desaparèixer de la teua vida...

Comentaris (2)14-12-2011 10:49:14Els sentiments de la Lluna