login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Articles de la categoria: El bri de foc

Just al mig

Solia sorprendre's de com era. S'acostumava a aïllar-se de tothom quan més rodejada de gent es trobava i era extrany. Una volta més, ho havia fet. Estava just al mig d'una nau, plena de joves, de música que feia que els seus cossos no poguéssin estar-se quiets, les pareds de la nau trontollaven, augurant una catàstrofe dintre de poc i ella s'adonava.

Al mig, rodejada de gent coneguda i desconeguda, rodejada de persones que podien arribar a saber què pensava en alguns moments i persones que mai tindrien la sort de conèixer una petita part d'aquell ser enimàgtic. Va tancar els ulls, escoltant atentament tot el soroll que hi havia i de cop, el silènci. Aquell silènci que li donava la clau de tot el domini de sí mateixa, que la portava a la calma absoluta i poc a poc... començà a moure's.

No existia ningú més que ella en aquella nau que s'havia transformat. Semblava massa gran sense ningú més i les pareds que feia uns segons trontollaven, s'havien pintat d'un blanc pur i net, igual que ella.

Ballava al ritme d'una cançó que portava a dins seu, lenta, harmoniosa, alegre... i també es transformava el ritme, més ràpid, accelerant els seus moviments, notant una nova presència dins d'aquell espai tan personal i irreal. Algú més... hi tenia un intrús a dintre seu i això no li havia passat mai.

Obrí els ulls i seguia estant la mateixa nau buida, amb les pareds d'un blanc que quasi feia mal mirar-lo i al seu davant aparegué un noi.

Un noi alt, de cabells foscos com la nit que contrastaven exageradament amb la blancor de tot i formant uns rínxols curts i desfets; i amb un somriure a la boca que la va deixar perduda per uns instants. S'apropava... i ella no savia qui era. El que sí savia era que aquella era la catàstrofe que havia malinterpretat... la catàstrofe era que aquell noi, seria qui la perdria per a sempre

Comentaris (0)23-04-2012 13:10:38El bri de foc

Darrere la porta

No s'escoltava res més que el tic tac d'un vell rellotge de pared. Estava assegut a la butaca pensant en el desastre de la meva vida quan de sobte uns copets curts i frescos van sonar provinents de l'altra part de la meva porta. No esperava a ningú però potser, per alguna estranya raó, algú em necessitava. Em va costar decidir-me a alçar-me del cómode moble però finalment ho vaig fer. Mai m'arrepentiré d'aquesta aparent inútil decissió.

Darrere la porta va aparèixer aquell petit cos, fràgil i delicat. No em va donar temps a res quan ella ja s'havia tirat cap a mi i m'abraçà. Fort. Com si jo fóra el pilar ferm i amb aquell gest tot deixara de trontollar.

La seva roba estava xopa, els seus preciosos ulls estaven amerats de llàgrimes que relliscaven sense control cara avall i ella m'estrenyia contra el seu cos, intentant evadir-se de tot allò que li estava passant pel cap i que jo no tenia ni idea del què era. Li preguntava què li passava però ella no aconseguia dir-me res.

No recordo quanta estona vam estar abraçats al costat de la porta...només recordo que quan vaig sentir que la seva respiració es tranquil·litzava, vaig sentar-la en la butaca que havia estat asegut i vaig portar-li una camiseta per a que es llevés aquella roba i un got d'aigua.

- Puc quedar-me aquesta nit amb tu? - va dir-me en un fil de veu.

- Clar, no et preocupis...

Va llevar-se ràpidament els texans i la camiseta i se'n va anar directament cap al meu llit. Estava un poc indecís, però vaig anar darrera d'ella. Vaig recolzar-me al llit i ella va apoyar el seu cap en el meu pit i al poc temps, va quedar-se dormida. Vaig posar el meu braç per sobre dels seus muscles per acostar-la més a mi, de manera que la meva mà parés justament a la seva cintura.

Poc a poc anava recobrant la calentor, estava molt freda quan havia arribat.

Veure-la com dormia tan tranquil·la m'estava tornant boig, em torturava, em suposava un sacrifici inmens tindre-la al meu pit i no poder-la besar. No poder fer res per protegir-la sempre de qualsevol dolor... vaig començar a jugar amb els seus dits, passant un per un i cada cop se'm feia més difícil fer callar el meu pensament.

Es va estrémer algunes voltes, i cada cop que ho feia, s'apretava més fort contra mi i jo l'estrenyia més fort per la cintura. Com si d'alguna manera, apropar-la a mi pogués llevar-li tot allò que li havia fet plorar d'aquella manera....

Aquella nit va refermar allò que jo no volia... els sentiments.


Comentaris (0)03-03-2012 17:29:03El bri de foc

Última volta

No sé perquè mai ho havíem provat a la banyera fins aquell dia. Ho havíem provat en tots els llocs que se'ns van ocòrrer: al terra vora la llar, al mig del camp, a la cuina, al menjador, a la taula de l'escriptori, als sofàs, contra la pared, a sobre la llavadora... i mai ho havíem provat a la banyera.

Va ser una experiència que estic més que segur que mai oblidaré, com cada cop que vaig convertir-me en amo i senyor del seu cos. La meua desaparició no va servir per a que els meus sentiments s'apagaren, sinó ven bé al contrari, van tornar més carregats de foc i ganes.

Ganes de menjar-me-la tota, sense deixar-me ni un racó per on passar els meus llavis delerosos. Ganes de sentir el seu alè mig trencat per la meua culpa, de sentir com s'ofegava cada vegada que entrava a més dins d'ella.

Els xorrolls d'aigua relliscaven el seu cos aball... era una visió realment plaentera. Semblava tan dèbil, tan fràgil... i de sobte ho vaig sentir.

Aquell dia, seria l'última volta que la voria.

Ja no hi haurien més somriures...

Ja no hi haurien més petons...

Ja no hi hauria més vida

Comentaris (0)07-12-2011 20:01:09El bri de foc

Asfixia

M'asfixiava no saber què feia en qualsevol moment. Desitjava buscar-la i portar-la una vegada més al meu costat però sabia que el millor era desaparèixer.

No m'agradava la manera en que ho havia fet. Volia que allò que lluitava per sortir a la superfície s'apagués. Tot estava bé en els nostres jocs, per què havia començat a sentir? Estar amb ella tenia ja un significat diferent per a mi, ja no era plaer pur, i res més. Hi havia foc, desig... però havia canviat.

Ella no havia deixat de ser un cos bonic amb una sensualitat que l'envoltava, de la qual ella no n'era conscient, però jo sense adonar-me havia començat a estimar cada corva del seu cos, el tacte suau de la seua pell, la manera en què em mirava i la forma com em tornava boig quan em besava al punt exacte del meu coll.

Si, desaparèixer...

Era necessari que tot minvés, que s'apagués de la mateixa manera que havia nascut... però em sentia incomplet sense ella... em faltava l'aire...

m'asfixiava sense ella

Comentaris (0)16-11-2011 11:56:40El bri de foc

Manies

Tenia aquella curiosa mania de tancar els ulls quan començava a mirar-la. Els premia fortament i reia com una boja, i, sense obrir les seues dues finestres, em besava. Tenia el seu encant que ho fes cada cop que la contemplava.

Tantes voltes li ho vaig veure fer que finalment, vaig aprendre a contemplar-la en els ulls tancats. Havia aprés a conéixer el seu cos pel tacte i sense adonar-nos, deixàvem que tots els altres sentits cobresen força. El tacte es potenciava i l'aroma dels nostres cosos flotava com un perfum que ens envoltava.

M'agradava la seua mania de voler parèixer sempre més jove del que realment era. No havia perdut la frescor de la infantesa. I a voltes semblava una xiqueta malcriada amb una única intenció: que la perseguís per acabar amb la seua rendició al llit somrient i un cabàs ple de dolços besos.

M'estava enamorant d'ella...

- M'encantes.

- Tot això són manies. - em contestà tornant a còrrer.

Comentaris (1)03-11-2011 10:53:25El bri de foc

Baixant poc a poc

L'havia agafada per l'espatlla... ella ni s'ho esperava que hi era tan a prop. Es va endur un bon ensurt.

Les mans a la cintura, fent-la la meua bonica presa i llavors, tendrament, li vaig apartar aquells cabells que em tornaven boig. El seu coll va quedar nu a l'avast de la meua boca impacient i ja tot va seguir conduit per la màgia del moment. No podia creure'm que cada cop volgués tindre-la més al meu costat.

M'encanta mossegar-li suaument el coll, prop del lòbul de l'orella i notar com un agradable calfred l'estremeix. Ella sempre somriu. Aquell dia, es va girar. Normalment, mai ho feia, deixava que jo fes el que volgués amb el seu cos, sense importar-li res...es deixava endur. Aquell dia es va girar i m'agafà de les mans. Estava sorprés, no savia què anava a fer llavors i ella va dirigir-me uns grans ulls verds. En realitat, mai m'havia fixat de quin color tenia els ulls, sempre hi havia anat per feina quan la buscava. No volia entreteniments fora de lloc ni que hi aparegueren uns sentiments diferents dels puraments bàsics.

Li brillaven i no savia que fer... què significava allò? Intentava soltar-me de les seues mans per seguir a la meua però ella no em deixava. M'obligava a mirar-la als ulls i llavors em va dir:

- T'estimo

Vaig quedar-me quiet, com una pedra, sense saber com reaccionar... allò no havia hagut d'acabar així... aqueixos sentiments no debien d'haver aparegut... però ja era massa tard.

Comentaris (1)10-10-2011 14:11:28El bri de foc

Sense saber ven bé perquè

No sabia com havia pogut arribar fins aquell extrem. Es feia l'adormit mentre ella anava vestint-se poc a poc.

Mai s'havia adonat de com li agradaven aquells rínxols daurats que li caien per les espatlles, tan suaus i tan ven definits, caien com una cascada pel seu càlid cos de nineta i ell se n'havia aprofitat tantes vegades...

Havia estat tant ignorant per no saber veure tot allò que amagava la noia que una vegada més, anava a sortir del seu llit en silènci i sense dirigir-li una última mirada. En realitat a ell, li importava massa.

No ho volia admetre, poc a poc li havia anat agafat apreci i cada vegada desitjava més saber tot el que pensava ella. Tot havia començat com un joc... un joc de foc que no hauria d'haver començat... però ho va fer, sense saber ven bé perquè.

Comentaris (0)24-09-2011 14:47:35El bri de foc

Mort

Llàgrimes ràpides naixien des del més fons de la seua ànima.

Mort.

Havia mort. Havia estat ell mateix qui s'havia provocat el suicidi.

Silènci. Ja no hi havia res més on abans hi habitaven riures i alegria. Havia mort en vida per voler ser qui sempre havia volgut. S'havia quedat sec, ja no li quedaven sentiments a dintre que no fòssin l'ignorància i la passivitat front a tot.

Havia perdut. La brillantor d'aquells ulls negres, obscurs com la seua absència, els havia perdut...

Ho havia acceptat, no havia volgut lluitar més per allò...

Havia mort... per no lluitar per allò que més estimava en la vida...

Comentaris (2)09-09-2011 11:51:10El bri de foc

Una història tranquil·la

Una història perduda entre els records d'una ment deteriorada pel temps. Sincera, tranquil·la, pausada, plena d'un amor sense límits però d'aquells que mai es troben.


Tots dos van viure la història de la seua vida, del mateix calibre que les grans històries escrites des del fons d'una ànima que desitjava companyia. La màgia de qualsevol moment era la seua ombra.


Era una història d'amor especial, d'aquelles que perduren en la memòria d'aquells de qui en són testimoni. Paraules dirigides a una ànima germana, igual en alegries i sofriments, paraules sinceres, carregades dels sentiments que oprimien aquell cor.
Paraules que formaven l'espill dels desitjos, dels anhels per tocar la pell de l'altre, per saber el sabor de cada racó del seu cos, per descobrir l'aroma dels seus cabells, per gaudir del somriure al despertar al seu costat.


Aquella noia, volia una història real, tranquil·la, aquell tipus d'història que sempre es recordaria, que sempre enyoraria i que no li faria falta res més, perquè aquella història seria el seu món.


Volia una història plena de paraules d'amor a cau d'orella, plena de carícies, de sentiments, de desitjos, de somnis compartits, de reflexos en l'aigua somrients, de secrets amagats en mirades, volia viure la més gran de les històries d'amor. Tan gran, que fins i tot, la que van viure Romeu i Julieta quedés com un xicotet gra d'arena perdut en l'enorme mar que significaria el seu amor.


Volia tan gran història d'amor, que quan la tingué, morí probant els llavis d'aquell que li donava la vida.

Comentaris (0)06-09-2011 16:26:50El bri de foc