M'asfixiava no saber què feia en qualsevol moment. Desitjava buscar-la i portar-la una vegada més al meu costat però sabia que el millor era desaparèixer.
No m'agradava la manera en que ho havia fet. Volia que allò que lluitava per sortir a la superfície s'apagués. Tot estava bé en els nostres jocs, per què havia començat a sentir? Estar amb ella tenia ja un significat diferent per a mi, ja no era plaer pur, i res més. Hi havia foc, desig... però havia canviat.
Ella no havia deixat de ser un cos bonic amb una sensualitat que l'envoltava, de la qual ella no n'era conscient, però jo sense adonar-me havia començat a estimar cada corva del seu cos, el tacte suau de la seua pell, la manera en què em mirava i la forma com em tornava boig quan em besava al punt exacte del meu coll.
Si, desaparèixer...
Era necessari que tot minvés, que s'apagués de la mateixa manera que havia nascut... però em sentia incomplet sense ella... em faltava l'aire...
m'asfixiava sense ella