Hi ha tot a dir i a la mateixa hora, res. És la implicació de dos ents separades que volen fusionar-se sense aconseguir-ho. Buscar-se l'un a l'altre, intentant arribar a alló que molts en diuen felicitat. Arribar a la fi d'un camí separat per començar-lo a recorrer amb algú al costat, de forma constant. Avançar sense pors per molt que les circunstàncies no siguen les més apropiades.
És un joc de dos.
Tanmateix, no sempre es compleix. Esperances que es trenquen en quaranta mil trocets al no ser alló que de veritat desitjaven. Petons insípids, paraules afilades amb doble fil i mirades buides de sentiments. Innocent que tot s'ho creu. Pensa que tot té sentit, que tornarà, que li recompensarà tot aquell dolor que li va causar i que va ser incapaç de vore. No ho farà, molt en el fons, ho sap.
I el joc comença.
Comencen les carícies, els petons de desesperació, les llàgrimes (suposadament d'alegria i felicitat, a aquella que en realitat s'és incapaç d'arribar) i tot són mans i llengües i cabells entremesclats. Es converteixen en un per a que quan un dels dos s'allibera, produïr-se l'abandó. I toca moure fitxa, toca saber quina ha de ser la pròxima jugada. Un sempre serà el guanyador, el que mantindrà el control de la partida i de la relació però... fins quan?
Quan serà capaç de soportar el perdedor aquest joc de destrucció personal? L'estima. Ho té molt clar però... l'estima més a l'altre que a ell mateix? Vol seguir perdent la seva dignitat, la seva confiança i el seu amor propi? Vol seguir amb el joc per no sentir-se sol?
Podria ser tot diferent. Podria ser ell el que portés la veu cantant. Moure les fitxes que més mal podrien ocasionar-li al seu oponent, que a la vegada és el seu amant. Però li fa por. Li fa por del després, de tot alló que ha d'afrontar quan està sol. Li fa por tornar a començar un joc on torne a ser ell el perjudicat. Però, qué pot fer? Tan sols és un joc de dos...