Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.
El primer adeu ja es va produïr. És d'una persona que ha estat amb mi pràcticament desde que vaig vindre a aquest món. Hem passat molts moments, alguns de molt bons i altres de molt dolents. Certament, no tenim la millor relació del món i també és cert, que ja no tenim la mateixa confiança per a contar-nos les coses que fa uns quants anys arrere però tot i això, la trobaré a faltar.
El segon adeu, se'm fa molt difícil escriure d'ell. Per la raó de que ella s'ha convertit ,en vora els dos anys que ens coneixem, en una de les persones més importants de la meua vida. S'ha convertit en la persona que amb una mirada sap el que vull dir. La que fa tot el possible per a que siga feliç, per a que cresca com a persona. La que odia que em facen mal i la que no soporta vore'm plorar. S'ha convertit en la veu de cada part positiva i negativa de les situacions, la que m'obliga a baixar els peus a terra quan veu que ja no estic veient la realitat. Ella s'ha convertit en el meu punt de suport en els bons moments i en els dolents. Ella ha estat quan he rist, quan només feia que plorar, quan m'he posat malalta i quan ningú em soportava. Sé que és un adeu temporal, també m'alegro per ella. És la seua oportunitat i vull que l'aprofite al màxim, vull que conega molts llocs nous i moltes persones que de segur li aportaran algún tipus d'aprenentatge. Vull que alguna volta, encara que siga molt poc, pense un poc en mi i m'anyore una mica, de la mateixa manera que jo la trobaré a faltar a ella. Però estic més que segura que quan tornarà, les coses seran com sempre entre nosaltres dos. Que podré abraçar-la encara que a ella no li agrade massa.
I el tercer adeu... és el més indefinit de tots. El que no sé ni per a quant de temps ni quan es produïrà. Intuixo que aquesta volta, serà l'adeu definitiu. Un adeu a una persona que m'ha donat tantes coses com me n'ha llevat el mateix número d'elles. Un adeu a qui m'ha besat com ningú avans. Un adeu a qui m'ha agafat la mà per passetjar, qui ha somiat al meu costat. Un adeu a qui em va fer crèixer de cop, trencant-me en mil i un trocets. És irremediable l'arribada d'aquest, a més, és necessaria però... no per això deixa de ser difícil.
No resulta fàcil deixar anar a qui estimes.
