login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

El ritme

No havia volgut vore allò. Havia sortit de casa amb totes les preses que havia pogut. S'havia posat el xandall i les bambes, havia agafat les claus i havia desaparegut. No podia traure's del cap aquells dos parells d'ulls que la miraven amb sorpresa.

Sense estirar els músculs, sense fer cap precalfament a res. S'havia posat a córrer amb totes les seves ganes. No volia pensar. Volia sentir tan sols la seua pròpia respiració controlada: un, dos, un, dos, un... No volia tornar. Volia sentir com els seus músculs pegaven crits de dolor per l'esgotament, volia sentir com la sang recorria a un ritme cada vegada més frenétic cada part del seu cos.

No volia plorar.

Deixar la ment en blanc i no recordar el que setmanes abans havia passat pel seu cap. Les coses que havien arribat a canviar des que havia deixat nua la seva ànima, per a què?

Savia que les coses mai eren com s'esperava, però mai deixava morir una xicoteta esperança... bogeria.

Se li estava descontrolant la respiració, si la deixava perdre, ho perdria tot una vegada més. Havia de deixar de pensar, tan sols s'havia de preocupar de mantindre la respiració. Mantindre de forma constant aquell ritme que marcava a la vegada els meus pasos. Un darrere l'altre, com si es tractés d'una màquina sense cervell.

Necessitava córrer més ràpid, pensava amb massa claretat encara, havia d'augmentar el ritme i sentir que tot desapareixia baix dels seus peus.

Però per molt que corria, tard o prompte, habria d'assumir allò que li aterrava.

Comentaris (0)04-02-2012 13:09:07Els sentiments de la Lluna

simplement tu

No saps quant t'enyoro.

Somric inconscientment quan recordo els calfreds que sempre em provoques. Quan en un somriure teu, fas que tot torni a estar al seu lloc, tranquil, despreocupat, feliç.

Una volta més i l'emoció s'apodera de nosaltres, aqueixa mirada, el suau tacte de les nostres mans i els teus llavis recorrent a poc a poc i com tu vols el meu coll.

Tanco els ulls i et veig una altra volta, al meu davant, agafant-me per la cintura i somrient.

Ho has canviat tot... la manera en que mirava la vida, la búsqueda incansable de l'explicació al perquè de les coses va quedar reemplaçat quan tu em vas ensenyar a disfrutar cada segon al teu costat, d'aprofitar tots els minuts que la vida ens regala junts.

Simplement tu ets qui em va agafar-me les coses amb força i energia, per seguir lluitant, per seguir avançant.

Simplement tu ets tot allò a que dono gràcies.

Comentaris (0)15-01-2012 17:30:32

Fugir

No m'importa on ni quan, ni tampoc de quina manera. Tan sols vull fugir de mi mateixa per no recordar la manera en què em vaig sentir la primera volta que m'agafares per la cintura, per no recordar que em sentia tan estúpidament feliç d'aquella manera.

No vull que tot seguisca endavant, no vull que em comencen a brillar els ulls quan pensi en tu, no vull despertar-me amb un somriure a la boca per culpa teua, no vull que arregles tot un mal dia només perquè m'hagis parlat.

No vull que desitge bojament que una volta més m'apropes al teu cos somrient, no vull que em facis sentir especial quan estiguem mirant els estels, no vull que m'abracis quan tinga fred, no vull sentir que tot s'esfuma quan em mires amb els teus ulls castanys.

No vull que em digues què és la cosa que més t'agrada de mi quan t'estiga contant el què estic pensant. No vull que acabes fent-me plorar de riure quan l'única cosa que m'apetix és xillar de ràbia.

No vull que facis tonteries per a que m'adone que hi ets a prop meu, no vull que em facis sentir malament quan et dic que vull conèixer altres nois. No vull que m'acabis posant entre l'espasa i la pared sempre que a tu et doni la gana. No vull que sempre tinga que estar disponible per a quan em necessites i que tu mai ho estigues quan et necessiti jo.

No vull que et posis gelòs quan m'abraço a un altre noi, ni quan parli amb ell, ni quan estiga ballant amb més gent. No vull que com a revenja em diguis que ets lliure de fer el que vullguis.

No vull sentir-me bé quan m'agafis de la mà, no vull sentir-me nerviosa quan comencis a apartar els meus cabells, no vull començar a tremolar quan els teus llavis acaricien part del meu coll.

No vull notar que els peus es separen del sòl quan estàs a punt de besar-me...

Vull oblidar-me de tu, de tot el que coneixes i que no coneixes de mi.

Vull desaparèixer de la teua vida...

Comentaris (2)14-12-2011 10:49:14Els sentiments de la Lluna

Última volta

No sé perquè mai ho havíem provat a la banyera fins aquell dia. Ho havíem provat en tots els llocs que se'ns van ocòrrer: al terra vora la llar, al mig del camp, a la cuina, al menjador, a la taula de l'escriptori, als sofàs, contra la pared, a sobre la llavadora... i mai ho havíem provat a la banyera.

Va ser una experiència que estic més que segur que mai oblidaré, com cada cop que vaig convertir-me en amo i senyor del seu cos. La meua desaparició no va servir per a que els meus sentiments s'apagaren, sinó ven bé al contrari, van tornar més carregats de foc i ganes.

Ganes de menjar-me-la tota, sense deixar-me ni un racó per on passar els meus llavis delerosos. Ganes de sentir el seu alè mig trencat per la meua culpa, de sentir com s'ofegava cada vegada que entrava a més dins d'ella.

Els xorrolls d'aigua relliscaven el seu cos aball... era una visió realment plaentera. Semblava tan dèbil, tan fràgil... i de sobte ho vaig sentir.

Aquell dia, seria l'última volta que la voria.

Ja no hi haurien més somriures...

Ja no hi haurien més petons...

Ja no hi hauria més vida

Comentaris (0)07-12-2011 20:01:09El bri de foc

Asfixia

M'asfixiava no saber què feia en qualsevol moment. Desitjava buscar-la i portar-la una vegada més al meu costat però sabia que el millor era desaparèixer.

No m'agradava la manera en que ho havia fet. Volia que allò que lluitava per sortir a la superfície s'apagués. Tot estava bé en els nostres jocs, per què havia començat a sentir? Estar amb ella tenia ja un significat diferent per a mi, ja no era plaer pur, i res més. Hi havia foc, desig... però havia canviat.

Ella no havia deixat de ser un cos bonic amb una sensualitat que l'envoltava, de la qual ella no n'era conscient, però jo sense adonar-me havia començat a estimar cada corva del seu cos, el tacte suau de la seua pell, la manera en què em mirava i la forma com em tornava boig quan em besava al punt exacte del meu coll.

Si, desaparèixer...

Era necessari que tot minvés, que s'apagués de la mateixa manera que havia nascut... però em sentia incomplet sense ella... em faltava l'aire...

m'asfixiava sense ella

Comentaris (0)16-11-2011 11:56:40El bri de foc

Manies

Tenia aquella curiosa mania de tancar els ulls quan començava a mirar-la. Els premia fortament i reia com una boja, i, sense obrir les seues dues finestres, em besava. Tenia el seu encant que ho fes cada cop que la contemplava.

Tantes voltes li ho vaig veure fer que finalment, vaig aprendre a contemplar-la en els ulls tancats. Havia aprés a conéixer el seu cos pel tacte i sense adonar-nos, deixàvem que tots els altres sentits cobresen força. El tacte es potenciava i l'aroma dels nostres cosos flotava com un perfum que ens envoltava.

M'agradava la seua mania de voler parèixer sempre més jove del que realment era. No havia perdut la frescor de la infantesa. I a voltes semblava una xiqueta malcriada amb una única intenció: que la perseguís per acabar amb la seua rendició al llit somrient i un cabàs ple de dolços besos.

M'estava enamorant d'ella...

- M'encantes.

- Tot això són manies. - em contestà tornant a còrrer.

Comentaris (1)03-11-2011 10:53:25El bri de foc

Somnis

Estaves al meu davant, com tantes altres voltes, amb els braços oberts esperant a que una volta més, em refugiés en la calfor del teu cor. I eres tan real... podia tocar-te, podia besar-te, una vegada més.

I al obrir els ulls... t'havies esfumat, sabia que no havia estat real. M'he despertat mullant una volta més el coixí...

Comentaris (0)18-10-2011 10:50:25per sempre

Baixant poc a poc

L'havia agafada per l'espatlla... ella ni s'ho esperava que hi era tan a prop. Es va endur un bon ensurt.

Les mans a la cintura, fent-la la meua bonica presa i llavors, tendrament, li vaig apartar aquells cabells que em tornaven boig. El seu coll va quedar nu a l'avast de la meua boca impacient i ja tot va seguir conduit per la màgia del moment. No podia creure'm que cada cop volgués tindre-la més al meu costat.

M'encanta mossegar-li suaument el coll, prop del lòbul de l'orella i notar com un agradable calfred l'estremeix. Ella sempre somriu. Aquell dia, es va girar. Normalment, mai ho feia, deixava que jo fes el que volgués amb el seu cos, sense importar-li res...es deixava endur. Aquell dia es va girar i m'agafà de les mans. Estava sorprés, no savia què anava a fer llavors i ella va dirigir-me uns grans ulls verds. En realitat, mai m'havia fixat de quin color tenia els ulls, sempre hi havia anat per feina quan la buscava. No volia entreteniments fora de lloc ni que hi aparegueren uns sentiments diferents dels puraments bàsics.

Li brillaven i no savia que fer... què significava allò? Intentava soltar-me de les seues mans per seguir a la meua però ella no em deixava. M'obligava a mirar-la als ulls i llavors em va dir:

- T'estimo

Vaig quedar-me quiet, com una pedra, sense saber com reaccionar... allò no havia hagut d'acabar així... aqueixos sentiments no debien d'haver aparegut... però ja era massa tard.

Comentaris (1)10-10-2011 14:11:28El bri de foc

Sense saber ven bé perquè

No sabia com havia pogut arribar fins aquell extrem. Es feia l'adormit mentre ella anava vestint-se poc a poc.

Mai s'havia adonat de com li agradaven aquells rínxols daurats que li caien per les espatlles, tan suaus i tan ven definits, caien com una cascada pel seu càlid cos de nineta i ell se n'havia aprofitat tantes vegades...

Havia estat tant ignorant per no saber veure tot allò que amagava la noia que una vegada més, anava a sortir del seu llit en silènci i sense dirigir-li una última mirada. En realitat a ell, li importava massa.

No ho volia admetre, poc a poc li havia anat agafat apreci i cada vegada desitjava més saber tot el que pensava ella. Tot havia començat com un joc... un joc de foc que no hauria d'haver començat... però ho va fer, sense saber ven bé perquè.

Comentaris (0)24-09-2011 14:47:35El bri de foc

Mort

Llàgrimes ràpides naixien des del més fons de la seua ànima.

Mort.

Havia mort. Havia estat ell mateix qui s'havia provocat el suicidi.

Silènci. Ja no hi havia res més on abans hi habitaven riures i alegria. Havia mort en vida per voler ser qui sempre havia volgut. S'havia quedat sec, ja no li quedaven sentiments a dintre que no fòssin l'ignorància i la passivitat front a tot.

Havia perdut. La brillantor d'aquells ulls negres, obscurs com la seua absència, els havia perdut...

Ho havia acceptat, no havia volgut lluitar més per allò...

Havia mort... per no lluitar per allò que més estimava en la vida...

Comentaris (2)09-09-2011 11:51:10El bri de foc

Una història tranquil·la

Una història perduda entre els records d'una ment deteriorada pel temps. Sincera, tranquil·la, pausada, plena d'un amor sense límits però d'aquells que mai es troben.


Tots dos van viure la història de la seua vida, del mateix calibre que les grans històries escrites des del fons d'una ànima que desitjava companyia. La màgia de qualsevol moment era la seua ombra.


Era una història d'amor especial, d'aquelles que perduren en la memòria d'aquells de qui en són testimoni. Paraules dirigides a una ànima germana, igual en alegries i sofriments, paraules sinceres, carregades dels sentiments que oprimien aquell cor.
Paraules que formaven l'espill dels desitjos, dels anhels per tocar la pell de l'altre, per saber el sabor de cada racó del seu cos, per descobrir l'aroma dels seus cabells, per gaudir del somriure al despertar al seu costat.


Aquella noia, volia una història real, tranquil·la, aquell tipus d'història que sempre es recordaria, que sempre enyoraria i que no li faria falta res més, perquè aquella història seria el seu món.


Volia una història plena de paraules d'amor a cau d'orella, plena de carícies, de sentiments, de desitjos, de somnis compartits, de reflexos en l'aigua somrients, de secrets amagats en mirades, volia viure la més gran de les històries d'amor. Tan gran, que fins i tot, la que van viure Romeu i Julieta quedés com un xicotet gra d'arena perdut en l'enorme mar que significaria el seu amor.


Volia tan gran història d'amor, que quan la tingué, morí probant els llavis d'aquell que li donava la vida.

Comentaris (0)06-09-2011 16:26:50El bri de foc

Pàgines: 1234  <>