login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Promeses

Tothom promet milers de coses al llarg de la seva vida. Sorprén la manera en que s'estableix una mena de contracte en el que es signen la creació de sentiment que poseeixen un poder incalculablement gran.

Hi han diferents tipus de promeses. Algunes poden fer que el cor se'ns pari d'emoció, d'alegria, de goig, de felicitat pura. Però també existeixen les promeses amb un costat obscur, temerari, que ens claven al lloc deixant que la por ens paralitze i que de dins nostre emani un fred que no podem apagar, ni tan sols estant al lloc més calorós que hi puga existir.

Algunes persones ho fan molt fàcil. Fan les seues promeses una oració més pronunciada enmig dels seus llavis: Jo t'ho promet. A tu. Això suposa que ho ha de complir però les promeses, malauradament, no sempre es complixen.

Poden ser promeses fàcils o també difícils, però rere una gran nit d'insomni i d'una gran activitat de corrents de pensaments, he arribat a una conclusió sobre les promeses. Aquesta no és sorprenent ni molt menys, però segueix fent que em qüestini moltes més coses.

Les més difícils de mantindre i de complir són les promeses que ens fem a nosaltres mateixos. Per què donem menys valor a les nostres pròpies promeses que a les que fem a les altres persones? La percepció de la decepció cap a un mateix és diferent a la percepció de la decepció que podem ocasionar a les altres persones?

Se'ns fa més difícil observar i sentir la decepció per una promesa incomplida que si som nosaltres mateixos qui la trenquem. Però tot i això, crec que és molt important aconseguir complir les promeses que fem i que ens fem. De la mateixa manera que dues persones quan declaren els seus vots. Es prometen cuidar-se, estimar-se, estar en els moments d'alegria i de tristor, en la salut i en l'enfermetat.

Jo avui, m'adono que necessito prometre'm uns valors, en els que dipositaré esperances, il·lusions i esforços.

Em promet a mi mateixa que cada dia m'estimaré, per molt que haja fet alguna cosa indeguda, per molt que em senti lletja i estiga trista.


Em promet que intentaré afrontar els problemes amb un somriure a la boca, veient-los com una nova oportunitat de superar-me.


Em promet que lluitaré amb el que faça falta per aconseguir els meus somnis.


I em promet, que no tornaré a deixar que algú em faci sentir petita i insignificant al seu costat.

Comentaris (2)27-11-2012 21:03:40Els sentiments de la Lluna

Ressò

Mai podré oblidar la sensació d'aquell dia. Tampoc tenia res diferent als altres, però hi havia alguna cosa que em feia por. El silènci, l'obscuritat més freda de la acostumada i la boira que semblava que se'ns havia apegat a tots des d'aquell maleït matí.

Tenia por per primera volta del seu contacte. No li havia fet res, ella a mi tampoc, però sabia que no estava bé. Passaria alguna cosa molt dolenta i no podia llevar-me la sensació agobiant que m'oprimia els pulmons. Què significava tot allò, una premonició? Mai he cregut en això però... per què no desapareixien tots aquests mals pensaments?

De sobte els curts colps a la porta: Ella.

Estic massa ansiòs per a esperar-me a fer-la rabiar un poc abans d'obrir la porta que ens separa. Tot podria anar bé com sempre o podria convertir-se en un malson. Vull asaborir-la d'una vegada però ... segueix turmentant-me la por. Què cony em passa?

- Hola

No obtinc resposta verbal, ella s'ha tirat a sobre meu i ha començat a besar-me. Passa alguna cosa i no ho entenc, ella insisteix un poc més perquè no li estic tornant el bes i a poc a poc, aconsegueix que tot s'esfume.

* * * * * * *

No era una premonició, tot ha estat com sempre. Preciosa, com una nena petita que vol demostrar que ja és gran, juganera com sempre. Prompte sortirà al carrer i podré escoltar com s'allunya una volta més amb els seus tacons.

Ja hi és a fora. I si, se sent el ressò de les seves sabates quan toquen el terra, contenedores dels magnífics peus que poseeix... i segueix el ressò... m'encanta.

Comentaris (0)05-11-2012 20:16:32Feta per somiar cada dia

Substància inmateria

És difícil no caure en aquella substància inmateria que suposa que forma una il·lusió. Aqueix sentiment que és com un embaràs no desitjat, que no vols que hi estiga, que no tinga que arribar al clímax on pots ser colmat de felicitat o pots ser espentat a la gran caiguda de la teua pròpia muntanya.

Com has de reaccionar quan ja hi és massa tard? Quan la decepció explota en la teua cara i tota la xarxa de substància inmateria comença a relliscar per les teues galtes transformada en llàgrimes salades, quan et ve a la memoria una vegada rere l'altra la magnífica frase que sempre et repetien quan eres petita:

QUI JUGA EN FOC, ES CREMA

I això et destrueix

Comentaris (1)02-11-2012 22:47:14

Inexistència

Després d'algún temps sense tindre moments de tranquil·litat i reflexió, altra volta torno al meu punt d'inici. És quedar-se buida de tot el que durant setmanes i nits t'han estat transtornant sense que trobes una possible solució que s'adapte al que realment sents, simplement perquè no saps en quin moment decidir.

No estic acostumada a l'estrés, a la pèrdua del control que sempre tinc en la meua vida i ara tot el control ha desaparegut com el fum que deixa escapar de la seua boca quan fuma. Em trastoca, m'oprimeix i no em deixa respirar aquesta sensació de que ja no tinc el control de mí mateixa. M'asusta no saber com reaccionar front noves situacions i de no tant noves. Em torno petita i insignificant i sóc incapaç d'obrir la boca i soltar alguna que altra paraula que em faça tornar a respirar.


No sé que és el que estic intentant. No sé perquè les coses han hagut de canviar, perquè quan estava mitjanament tranquila tot s'ha tornat a l'inrevés?

Quan ha passat a ser un nosaltres que realment és inexistent? una il·lusió perduda. Han passat tantes coses aquesta última setmana, han canviat tantes coses... em sent impotent davant els canvis i no puc evitar pensar que encara he aguantat molt.


A vegades em fa falta aquest suport incondicional que estic empenyada en donar però no estic acostumbrada a rebre. Vaig cansar-me de donar, d'esperar alguna volta un simple gràcies i esperar que tot tornara a estar bé però no ... m'ha anat desgastant a poc a poc, fins al punt del no-retorn. No m'agrada admetre que sóc dèvil, molt més del que m'agradaria, i que m'enfonso front a les paraules.

Voldria buidar-me el cervell per unes quantes hores, potser fins i tot alguns dies, deixar les sensacions que em deixen tranquil·la i en pau en mi mateixa...

Comentaris (3)25-10-2012 00:02:14Els sentiments de la Lluna

Veritats

Reflexions que et poden perdre dins de tu mateix, que et fan arribar a conclusions inesperades que et deixen bocabadada per la brutalitat del que pot suposar el colp de la veritat.

Aquells punts inflexibles, que vas trigar tant en determinar. Aquells límits insuperables que s'han tornat de plastilina, on una persona et forma i et deforma al seu parer. Ets a es seves mans fredes i ets al cau de la seva boca càlida rebossant de paraules que et dibuixen l'oasi enmig del desert.

Però per un costat, allà al lluny, apareix enmig d'un arc de Sant Martí descolorit una llum blanca, que et cega, però saps que hi has d'anar. Apareix uns instants i es perd en la nova obscuritat. Et va guiant, mostrant-te a poc a poc el camí, mentre et claves cada una de les pedres i cristalets que s'hi van trobant els teus peus nus. És la veritat, i cap de les ferides fa tant de mal com aquesta.

Sabedora d'aquest gran secret no saps què fer. Tot s'acaba? És un nou començament? Has de fer com si res? Per què fer-se més mal per una cosa que ja sabies des d'un principi?

Però tot i els milers d'interrogants que passen pel teu cap saps que només quan et tornarà a mirar o quan et cridarà pel nom que només queda bé quan naix dels seus llavis se t'oblidarà tot. I correràs com una boja per tornar a besar-lo. Com ell s'espera. Com tu desitges.

Tornaràs a riure d'aquella forma nerviosa que vas crear exclusivament per a ell i ell et correspondrà en petits mosos controlats al teu coll que anirant dibuixant un caminet en direcció a la teva boca.

I durant una estona, potser alguns dies, tindràs amnèsia únicament per a tots els interrogants que et bombardejaven. Fins que serà el detall més mínim el que et tornarà a l'obscuritat i la llum tornarà a aparèixer i desaparèixer, deixant cecs els teus ulls i la nova veritat a dins teu.

Comentaris (1)30-09-2012 16:16:57

I ara què?

I de sobte tot es torna estrany. Els petons, les caricies, fins i tot, la forma en què us mireu. Es torna diferent i no saps perquè. Et perds, corres, intentes fugir però no trobes refugi enlloc.

Crides, plores, caus... i no pots aixecar-te de cap de les maneres. Creus que ha arribat aquell moment tràgic. El vostre moment de transició. Deixeu de ser aquells dos amics i comencen els sentiments on tan sols donen peu a dos opcions.

No en vols cap d'aquestes i tornes a fugir i a cridar i tornes a caure i et poses a plorar.

No vols però vols tornar.

Vols però no deus.

No deus però ho desitges.

I què en fas d'aquest desig?

L'intentes ofegar però sap nadar millor que tu i és finalment qui et salva.

I ara què en farem? Us pregunteu...

Comentaris (0)27-09-2012 13:04:04

Retorn

Li sorprenia de sobremanera el seu retorn, com sempre, una i una altra volta. Ho anel·lava i potser era aquest mateix anel el que feia que ella tornés a fer cap al mig del seus braços.

Li ho feia passar malament, promeses que mai complia i dies i dies sense donar noticies de vida i tan sols li feia falta un Hola nena per a saber que ella tornava a estar als seus peus com sempre. Volia saber-ho i no ho volia.

L'estimava però no volia. Ella no l'estimava, però sempre retornava. Per què? Aquesta pregunta era la que sempre li rondinava pel cap. Com seria aquella vegada? El besaria només arribar? Li treuria la roba en un atac ferotge de sentir-se deborada? Què faria aquesta vegada?

Desitjava canviar tot això, volia fer coses de parella, veure una pel·lícula al sofà i junts, recolzants un a sobre de l'altre i gaudir simplement de la companyia. Anar un dia a la platja o a sopar en algun restaurant. Volia traure-la a ballar però ella sempre es negava. Fins i tot arribava a molestar-se algunes voltes perquè sempre que es vèien acabaven igual.

Algun dia tot això s'acabaria i n'era massa conscient però no podia evitar-ho. Volia estar en ella quan se sentia sol, volia que fos ella qui l'abracés i li diguera que per sempre tot estaria bé, que ella romandria al seu costat. L'amor l'estava tornant babau... però tot i això, desitjava el seu retorn com cap altra volta.

Comentaris (0)29-08-2012 14:43:28Feta per somiar cada dia

La cuirassa feta de falsetat

No feia molt que havia retornat a les seves arrels i de nou totes les seves inseguretats que abandonava cada cop que marxava, tornaven al cau de la seva ànima. Pors, inseguretats, envejes guardades en un calaixó que anava creixent cada volta que hi venia i quan l'estada era molt prolongada, totes aquestes formaven una cuirassa, però no protectora. Sinó una cuirassa de falsetat, de malicia, d'enveja i rancunia. Una cuirassa que sempre utilitzava per fer mal.

Sempre havia cregut que mai l'entendries, que mai havies estat al seu nivell d'exigències i ambicions. Sempre intentant que cada cop que la felicitat et trucava a la porta tapiar-la amb llistons de fusta, clavats, barrant-li el pas, tancant inclós les finestres per precaució. No podies ser feliç perquè no ho era ella primer. Lluitaves per la teva pròpia independència, fugint d'ella i de les seves rames, intentaves obrir per tots els mitjans les teves ales i ja havies desistit en intentar que tot anara bé en ella.


Savies el perquè de la rancúnia i l'enveja que l'envoltaven, savies que tota la cuirassa de falsetat era només per amagar-se per no ser el suficientment valenta com per fer callar aquelles boques que sempre tenien alguna cosa a dir, el que no savies era perquè te la dedicava exclusivament a tu. Amagava tota la seva pròpia repressió, les seves inseguretats, les seves pors i tots els seus complexes. Moria perquè tu no en tenies per als seus ulls, tu eres un esperit que callava, perquè consideraves que no valia la pena, callaves i després feies la teva, sense importar-te el que poguera fer-te després. Lluitaves per ser feliç, perquè ella no se n'adonara que no estaves baix del seu control, per ser qui sempre volies ser i per fer el que en cada moment volies.

Però no sempre ho aconseguies, treies la teva cuirassa, feta de forma tan diferent a la d'ella, i deixaves que t'afonés al davant de tots, que sigueres tu la culpable de tot i que mai series ningú en la vida perquè tenies uns altres objectius, perquè pensaves diferent. Responies en un somriure a la boca mentre la sang et bullia de rabia i només podies, desapareixies. Cridaves i et maleïes, buscaves l'error que havies comés i te'l grabaves a foc a la pell. Aprenies a base del dolor que et produïa. Aprenies a ser cada cop més forta i més independent.

No saps quant de potencial tens amagat a dins teu... no saps quant de dolor que et causarà quan s'adonarà de tot el que has canviat però ja no t'afectarà perquè seràs molt més forta que ella, estaràs molt més segura de tu mateixa i amb una frase, li trencaràs la cuirassa de falsetat i per fi, seràs lliure.

Comentaris (1)27-07-2012 15:22:53

La partida que es queda en tables

No importa quantes vegades canvies de parer ni tampoc quantes vegades intentaràs arreglar aquell suposat error que et persegueix en les nits que el teu cervell està massa actiu com per a deixar-te descansar.

Seguiràs jugant a un joc que potser voldràs abandonar-lo, tirar la toalla i enviar a tots els altres jugadors a pastar fang perquè no utilitzen les mateixes regles que tu o que juguen amb trampes i tu ets honest. No pots evitar-ho, l'error que et persegueix és una trampa, un atemptat d'honestitat contra tu mateix i ho estàs pagant ara. És per això que al mateix temps, et veus obligat a seguir competint.

Potser les regles serien molt més simples si la gent estiguera disposta a complir-les, el joc és massa important com per a retirar-se en plena partida. Tan sols hi ha una partida, la teva, la meva, la de tothom. Però tan sols tenim una única oportunitat d'aconseguir guanyar o perdre o quedar en tables.

No mentir, honestitat, la veritat, seguir fidel a tu mateix, a la teva veritat i als teus propis sentiments. Però ens consta. A tothom ens consta seguir aquestes poques regles.

La meva partida vol avançar, crec que va massa ràpid per al meu ritme inicial i tinc por. A voltes desitjo que es quedi en tables, que tinga un temps estable sense massa preocupacions, tenint clar el que desitjo, el que sento. No pretenc desfer-me de les meves obligacions, vull afrontar-les, madurar, començar a abandonar la meva ment de nena petita poc a poc i renàixer com una persona adulta, però tinc por. M'amago darrrere de paraules que formen la meua cuirassa.

Després de tants anys i la cuirassa cada cop està més perfeccionada, em sorprén i em protegeix al mateix temps. Però no puc evitar que la gent intente travesar-la. Hi han molt poques persones que tenen les portes obertes al meu pensament, al meu cor i a les meves sensacions però no com elles voldrien i em sent culpable per això. Són el que són, signifiquen el que signifiquen per a mi però no puc fer més del que això suposa, potser siga una escusa per intentar tranquilitzar la meva consciència, però tot i això, no ho aconseguic.


D'altra banda, estan les persones que intenten travesar-la i no puc deixar-les passar. Em dec deixar-me estimar, que em mimen, que em facin sentir que per molts problemes que hi puguin haver, tot té solució. Em dec sentir de nou la necessitat d'una altra persona, que el meu pensament estiga mig alelat perquè no puga llevar-me la sensació dels seus petons. Em dec enamorar-me una altra volta.

Però...

Seguic tenint por.

Hi ha alguna cosa que em reté en aquest intent desesperat de posar la partida en tables, de que no es moga, de no seguir avançant pel camí de la vida, i no sé que és.

Comentaris (1)02-06-2012 12:38:17Els sentiments de la Lluna

El renaixement...

Hi ha voltes que et fa por el que veus inevitable. El moment previ a un primer bes, a una primera mirada de complicitat, a una primera caricia... el moment en que quan això passe, saps que tot canviarà i no saps si és més gran el desig o la por però...esperes el teu moment. Aqueix moment en que totes dues parts estan igualades i llavors, ho deixes passar.

Tanques els ulls desitjant que el que tinga que vindre siga un temps millor i t'acabes apropant. Tastes el sabor d'uns llavis que et deixen un regust ple de dolçor i sents que totes les pors que havies tingut s'han mig esfumat.

Observes uns ulls nous, un color que et tranquilitza, un color que et fa somriure i et quedes com atontada. T'emporta lluny, molt lluny, a aquell lloc que feia quasi dos anys que no visitaves. A aquell lloc de pau, de tranquilitat i a la mateixa hora de perdició. El lloc on queda gravada a foc la teua propia signatura de rendició.

Significà el renaixement d'un dia assenyalat en la meua memoria...

Comentaris (0)21-05-2012 20:19:40Els sentiments de la Lluna, Renaixement

Just al mig

Solia sorprendre's de com era. S'acostumava a aïllar-se de tothom quan més rodejada de gent es trobava i era extrany. Una volta més, ho havia fet. Estava just al mig d'una nau, plena de joves, de música que feia que els seus cossos no poguéssin estar-se quiets, les pareds de la nau trontollaven, augurant una catàstrofe dintre de poc i ella s'adonava.

Al mig, rodejada de gent coneguda i desconeguda, rodejada de persones que podien arribar a saber què pensava en alguns moments i persones que mai tindrien la sort de conèixer una petita part d'aquell ser enimàgtic. Va tancar els ulls, escoltant atentament tot el soroll que hi havia i de cop, el silènci. Aquell silènci que li donava la clau de tot el domini de sí mateixa, que la portava a la calma absoluta i poc a poc... començà a moure's.

No existia ningú més que ella en aquella nau que s'havia transformat. Semblava massa gran sense ningú més i les pareds que feia uns segons trontollaven, s'havien pintat d'un blanc pur i net, igual que ella.

Ballava al ritme d'una cançó que portava a dins seu, lenta, harmoniosa, alegre... i també es transformava el ritme, més ràpid, accelerant els seus moviments, notant una nova presència dins d'aquell espai tan personal i irreal. Algú més... hi tenia un intrús a dintre seu i això no li havia passat mai.

Obrí els ulls i seguia estant la mateixa nau buida, amb les pareds d'un blanc que quasi feia mal mirar-lo i al seu davant aparegué un noi.

Un noi alt, de cabells foscos com la nit que contrastaven exageradament amb la blancor de tot i formant uns rínxols curts i desfets; i amb un somriure a la boca que la va deixar perduda per uns instants. S'apropava... i ella no savia qui era. El que sí savia era que aquella era la catàstrofe que havia malinterpretat... la catàstrofe era que aquell noi, seria qui la perdria per a sempre

Comentaris (0)23-04-2012 13:10:38El bri de foc

Carta

No hi ha res més del que haja pogut dir alguna volta. Simplement em queda escriure una carta per dir-me realment allò que mai he volgut escoltar pels meus propis llavis. Enfrontar-me a mi mateixa per d'una vegada per sempre oblidar-me de tot el que em paralitza.


No sé com començar a escriure aquesta carta, més que res perquè tampoc no sé com dirigir-me realment a la destinataria. Començar en una Estimada jo no em sembla apropiat com tampoc una salutació carinyosa o cordial. Així que l'estructura d'aquesta variarà segons la velocitat amb què les paraules flueixin pel meu pensament i quedin registrades.


Vaig a ser clara. Tens por. Ets una poruga que no lluita per allò que estima. Tens massa por... Has perdut massa voltes en la teva curta vida com per a deixar que els demés sempre et guanyin. Et fas petita... t'amagues, inclines el cap semblant a una reverència per amagar les llàgrimes que no vols deixar caure. T'odies per fer això però no aconsegueixes dominar-te.


Deixes que els demés facin de tu el que vulguin. Et limites a ser la marioneta que tots volen dominar, i ho aconsegueixen. Et rebel·les alguns moments i et sents culpable per haver-ho fet i no t'adones que ets una joguina.


Tanques els ulls front una realitat que et pareix irreal. Ho saps. Saps que ets una joguina que es deixa acariciar per aquells que només busquen una estona de diversió. Saps que ets una joguina quan et truquen per interés. Saps que ets una joguina quan a l'hora de la veritat la única companyia que tens és tu mateixa.


I tanques els punys i et jures a tu mateixa que canviaràs, que deixaràs de ser aquesta joguina. Que et posaràs ferma en les teves decissions i que tot serà diferent. Seràs una noia forta que no deixarà que ningú la trepitgi... és en va. Desisteixes a la primera que et fan trontollar...


Has de canviar. És la única manera en que finalment podràs obrir les ales i començar a volar... saps que pots però necessites una empenta. Has de començar a empresonar totes les pors que et frenen, deixar de costat aquesta vergonya. Oblidar-te que pots perdre i concentrar-te només en guanyar...


Renaix de nou i torna a ser com ets abans... t'ho mereixes. Mereixes tornar a somriure de veritat

Comentaris (4)14-04-2012 12:17:44

Potser, ha arribat l'hora

Perduda en mig d'un huracà de sensacions i sentiments. Giravolten cada cop a una velocitat més i més gran, aconseguint que se'm faça difícil mantindre'm en peu, al menys emocionalment parlant. La incomprensió d'unes paraules que van fer-me trontollar de desesperació, deixant-me freda com una estatua, inmutable, inmóvil, sumida en el més obscur recòndit d'un pedestal amagat en un vell parc de la eternitat.

No estic segura, no tinc clar el que ha de passar ara. Tinc por. Por de que tot torne a començar, de que la preocupació es transforme per colpa del que no vull acceptar. Fa temps, massa temps que ho amago, que intento acabar-ho sense que aconseguixca sortir a la superfície de mi, sense posar nom a allò que si que en té.

Fa massa temps que ho sóc. Sóc un joguet que es deixa acariciar per unes mans que tampoc van més enllà. Un joguet que es deixa seduir i és abandonat a la primera de canvi. Un joguet que no diu res per por al que puga passar si cobra vida i diu tot el que pensa. Un joguet al que quan li couen els ulls fuig de la gent i s'amaga dins d'un llit massa gran per a ell. Ho sóc.

Deixo que m'abandoni, que m'agafe de la mà quan estic passetjant, que m'abrace i es quede quiet amb mi enmig dels seus braços. Deixo que se'n vaja i torne amb el perfum de noia impregnat a la pell... i el perdono.

Perdono que em faça sofrir, que se'n vaja i torne en el somriure a la boca. Perdono que jugue en mi, que disfrute tocant-me com mai li he deixat fer-ho a ningú. Perdono que m'utilitze per a quan a ell li semble oportú. Però no puc perdonar que en siga conscient i ho continue fent.

Però ja és hora de que tot això acabi. De que aquest joguet cobre vida i comence a lluitar per abandonar la dependència d'un cos, d'unes mans que a part de tocar-la a ella toquen a moltes més, inconscientment semblants a ella mateixa.

Ja és hora d'acceptar que l'amor et torna idiota, que per molt que lluites t'acabarà fent mal, que els princeps blaus no existeixen, que em converteix en un ser inanimat, sense personalitat quan està amb mi. Que per molt que ho intente no sé com sortir-me'n però ho he de fer.

Que potser, haja arribat l'hora de fer el que mai haguera volgut fer.

Comentaris (0)07-04-2012 12:55:40Els sentiments de la Lluna

Darrere la porta

No s'escoltava res més que el tic tac d'un vell rellotge de pared. Estava assegut a la butaca pensant en el desastre de la meva vida quan de sobte uns copets curts i frescos van sonar provinents de l'altra part de la meva porta. No esperava a ningú però potser, per alguna estranya raó, algú em necessitava. Em va costar decidir-me a alçar-me del cómode moble però finalment ho vaig fer. Mai m'arrepentiré d'aquesta aparent inútil decissió.

Darrere la porta va aparèixer aquell petit cos, fràgil i delicat. No em va donar temps a res quan ella ja s'havia tirat cap a mi i m'abraçà. Fort. Com si jo fóra el pilar ferm i amb aquell gest tot deixara de trontollar.

La seva roba estava xopa, els seus preciosos ulls estaven amerats de llàgrimes que relliscaven sense control cara avall i ella m'estrenyia contra el seu cos, intentant evadir-se de tot allò que li estava passant pel cap i que jo no tenia ni idea del què era. Li preguntava què li passava però ella no aconseguia dir-me res.

No recordo quanta estona vam estar abraçats al costat de la porta...només recordo que quan vaig sentir que la seva respiració es tranquil·litzava, vaig sentar-la en la butaca que havia estat asegut i vaig portar-li una camiseta per a que es llevés aquella roba i un got d'aigua.

- Puc quedar-me aquesta nit amb tu? - va dir-me en un fil de veu.

- Clar, no et preocupis...

Va llevar-se ràpidament els texans i la camiseta i se'n va anar directament cap al meu llit. Estava un poc indecís, però vaig anar darrera d'ella. Vaig recolzar-me al llit i ella va apoyar el seu cap en el meu pit i al poc temps, va quedar-se dormida. Vaig posar el meu braç per sobre dels seus muscles per acostar-la més a mi, de manera que la meva mà parés justament a la seva cintura.

Poc a poc anava recobrant la calentor, estava molt freda quan havia arribat.

Veure-la com dormia tan tranquil·la m'estava tornant boig, em torturava, em suposava un sacrifici inmens tindre-la al meu pit i no poder-la besar. No poder fer res per protegir-la sempre de qualsevol dolor... vaig començar a jugar amb els seus dits, passant un per un i cada cop se'm feia més difícil fer callar el meu pensament.

Es va estrémer algunes voltes, i cada cop que ho feia, s'apretava més fort contra mi i jo l'estrenyia més fort per la cintura. Com si d'alguna manera, apropar-la a mi pogués llevar-li tot allò que li havia fet plorar d'aquella manera....

Aquella nit va refermar allò que jo no volia... els sentiments.


Comentaris (0)03-03-2012 17:29:03El bri de foc

Inevitable final dolorós

Què has de fer quan realment no vols acceptar una cosa? Com has d'actuar quan realment tot això que està front els teus ulls és l'única cosa a que li tens por, que no vols vore-ho de cap de les maneres? Com una xiqueta menuda i capritxosa, egoísta, que no vol que algú s'allunye massa. Tan sols fa que repetir-se una vegada rere l'altra: NO VULL, NO VULL, NO VULL i és quan dins de la màxima impotència les llàgrimes flueixen com una vegada més. Però aquest cop és diferent. Flueixen de ràbia, d'impotència, de veure un final que no vols vore'l per por a que tot es trenque com un mirall antic, d'aquells que només mirar-los pareix que se't tinguen que trencar a les mans.

Ressonen una volta més les paraules dins el meu cap, i no els trobo sentit. La culpa és completament meua, no hi ha cap altre culpable i no sóc la única que ho pensa. Mentre uns ho savem, els altres no ho veuen com una culpa (ara), quan apareixerà el dolor i l'agonia m'ho tiraran en cara i no m'ho perdonaré mai. Mai em perdonaré haver sigut jo la real culpable del futur dolor.

La impotència em supera. No veig el moment de quedar-me sola en casa, de poder estar tranquil·la desahogant-me, sempre tinc gent al meu voltant i és la que fa uns quants mesos estava més que feliç de tindre-la al meu costat, ara tan sols vull fugir d'ací. No tornar. Oblidar-me de tot i de tots, de la pressió al pit esperant la noticia que mai arriba.

No hi ha més pel que lluitar, no tinc dret a lluitar. No m'importa. No deu importar-me, però tot i aixins, ho fa.

Em torno boja sabent que potser açò s'acabarà malament, que apareixerà el dolor i no només ho passarà malament una persona, sinó aquelles que estant al seu voltant. I ho veiem.

Inevitable final dolorós.

Inevitable no sentir-se culpable...

Comentaris (0)10-02-2012 12:40:40

Pàgines: 1234  <>