login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Adeus

Realment no sé ni com començar. El temps sempre corre quan menys ens adonem i ja ha arribat l'hora. L'hora de dir adeu a unes quantes persones que per a bé o per a mal, han estat al meu costat. Tres adeus... tres vegades he de despedir-me per bastant de temps, intuixo, que un d'aquests ja serà definitiu i que conclourà allò que no vull. No vull ser conscient de que això suposarà en la meua vida, els canvis que produïran en una rutina que vaig acabar estimant.

El primer adeu ja es va produïr. És d'una persona que ha estat amb mi pràcticament desde que vaig vindre a aquest món. Hem passat molts moments, alguns de molt bons i altres de molt dolents. Certament, no tenim la millor relació del món i també és cert, que ja no tenim la mateixa confiança per a contar-nos les coses que fa uns quants anys arrere però tot i això, la trobaré a faltar.

El segon adeu, se'm fa molt difícil escriure d'ell. Per la raó de que ella s'ha convertit ,en vora els dos anys que ens coneixem, en una de les persones més importants de la meua vida. S'ha convertit en la persona que amb una mirada sap el que vull dir. La que fa tot el possible per a que siga feliç, per a que cresca com a persona. La que odia que em facen mal i la que no soporta vore'm plorar. S'ha convertit en la veu de cada part positiva i negativa de les situacions, la que m'obliga a baixar els peus a terra quan veu que ja no estic veient la realitat. Ella s'ha convertit en el meu punt de suport en els bons moments i en els dolents. Ella ha estat quan he rist, quan només feia que plorar, quan m'he posat malalta i quan ningú em soportava. Sé que és un adeu temporal, també m'alegro per ella. És la seua oportunitat i vull que l'aprofite al màxim, vull que conega molts llocs nous i moltes persones que de segur li aportaran algún tipus d'aprenentatge. Vull que alguna volta, encara que siga molt poc, pense un poc en mi i m'anyore una mica, de la mateixa manera que jo la trobaré a faltar a ella. Però estic més que segura que quan tornarà, les coses seran com sempre entre nosaltres dos. Que podré abraçar-la encara que a ella no li agrade massa.

I el tercer adeu... és el més indefinit de tots. El que no sé ni per a quant de temps ni quan es produïrà. Intuixo que aquesta volta, serà l'adeu definitiu. Un adeu a una persona que m'ha donat tantes coses com me n'ha llevat el mateix número d'elles. Un adeu a qui m'ha besat com ningú avans. Un adeu a qui m'ha agafat la mà per passetjar, qui ha somiat al meu costat. Un adeu a qui em va fer crèixer de cop, trencant-me en mil i un trocets. És irremediable l'arribada d'aquest, a més, és necessaria però... no per això deixa de ser difícil.

No resulta fàcil deixar anar a qui estimes.

http://www.youtube.com/watch?v=JF8BRvqGCNs

Comentaris (3)09-09-2013 21:07:37Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Descobriments

Hi ha cops, que em desespero per no saber a quin punt vull arribar, quin és el meu "destí", qui és la persona que vull arribar a ser. Em preocupo en aquelles nits en les que els records només fan que turmentar-me i aconsegueixen que no em pugui controlar i els meus ulls comencin a plorar, imparables, intentant alleugerar el pes que m'oprimeix el pensament.

Han passat massa coses ja des de que he tornat al meu estimat poble. Moltes voltes m'he decepcionat, de mi mateixa, de persones del meu voltant encara que no estiguen a prop. Han passat coses dolentes però també bones. Recordar-me que tinc persones al costat que em diràn les coses clares, encara que puguin fer mal però que són necessàries. Persones que estaràn al meu costat quan estiga trista i quan estiga amb un somriure tatuat en la cara. És una de les millors. Adonar-se que no estàs sol.

He descobert nous racons, conegut noves persones que sense saber-ho han fet per mi allò que mai s'imaginarien. Sense saber-ho, m'han fet apropar-me més a nous mons, a noves idees, han fet que estiga un poc més a prop de descubrir i forjar-me una idea clara de certes situacions. D'afrontar de cara les pors, de prendre decissions i deixar d'escoltar aquells consells que estan enverinats. Han fet que jo mateixa m'adoni del que he pogut créixer durant dos mesos, de que ja no puc estar aïllada al meu món, de que he de saber el que passa al meu voltant, de saber respondre a les situacions amb enteresa i fortalesa, sense deixar que unes poques paraules m'afonin i em facin tancar-me en mi mateixa.

Algunes relacions no són bones i totes dues parts ho sabem però... hi ha alguna cosa que ens impedeix separar-nos. Aquesta cosa, és la que ara, més que mai, vull descobrir.

Comentaris (0)22-07-2013 19:54:12Els sentiments de la Lluna

Aquelles coses que mai vas fer

En aquests mateixos moments, estic més que res, inquieta, nerviosa, fins i tot un poc enfadada. Em costa asumir que les coses no són com eren i només em pasen pel cap moments que van passar. Però també me n'he adonat, que hi han moltes més coses que mai van passar i vull fixar-me en aquestes. Vull fer-me una llista de totes aquelles coses que converteixen els mínims detalls en alguna cosa gran i inoblidable.

Les coses que mai vas fer

- Robar-me un bes

- Regalar-me els teus somnis

- Presentar-me als teus amics

- Dibuixar alguna cosa sobre el meu cos.

- Acaronar-me els cabells.

- Somriure mentre em besaves.

- Quedar-te mirant als meus ulls

- Anomenar-me d'alguna forma especial

- Robar-me la son durant la nit

- Estar en els moments importants per a mi

- Apreciar les coses que m'apasionen

- Deixar-me entrar dins la teua cuirassa

- Deixar-me ensenyar-te tot el que tenia per ensenyar-te

- Confiar en mi

- Acceptar-me com sóc

- Escoltar els batecs del meu ni deixar-me escoltar els teus

- Fer-me somiar quan estava en tu

- Descobrir un lloc únicament per a nosaltres

- Perdonar-me

Comentaris (3)10-06-2013 20:50:22París un 11 de març

Paraules i més paraules

Paraules buides que nàixen de la seva boca i moren quan et toquen. No t'ho creus, no t'ho vols creure. Aqueixes paraules demostren tot el que has passat fins ara i inclós així, només feu que creuar-vos. Només espereu que sigui l'altre el que doni el primer pas per parlar, per saber si tot continua com avans encara que tot haja canviat.

T'estimo, és l'última volta que t'ho dic. Mai més tornarem a parlar d'aquest tema, però hi ha una cosa a dins meu, que t'estima.

Com pot ser capaç de tornar a pronunciar-ho? Com pot ser tan egoïsta per intentar tenir-te al seu costat? Què pretén?

No t'ho creguis. Converteix-te en l' assassina d'aqueix sentiment de mínima esperança que lluita per sobreviure. No existeix. No deu existir. Deu ser aniquil·lat avans de que siga pitjor. No pots permetre, com ell mateix diu, estar absorvida sentimentalment.

Saps on estàs, saps què fas però et fa falta el més important: saber qui ets.

Comentaris (1)09-06-2013 11:48:59Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Temps

De cop i volta torno a ser a l'hivern. El retorn a les meves arrels ha fet que tot torni a canviar. L'alegria de tot el dia d'ahir s'esfumava quan més m'aproximava, igual que els núvols i el vent anaven agafant més força i presència.

No sé què m'esperava de l'encontre. Bé, menteixo. Volia que ell se'm tornara a acostar, que em besara i que em donés per última volta el gust de sentir les seves mans recorrent el meu cos però la distància mínima a la que vam estar va ser d'un metre. Després de tot i ni una abraçada, ni un petó a la galta. Ningún contacte físic.

No li vaig retraure res. No podia, em sentia incapaç, a més, no se m'ocorria res per preguntar-li. El tenia al davant, somrient, mirant-me com sempre i jo vaig tornar-me a fer petita, a desitjar estar asseguda a sobre d'ell, a sentir-me poderosa i tornar-lo a dominar a la nostra manera. Sé que si m'haguera acostat més a ell, possiblement ho haguera aconseguit però, a quin preu?

Sóc la reserva, aquell segon plat que ningú vol de principal. Aquella que deu d'estar quan tot falle. Sóc aquella que sempre ha d'esperar i la que s'ha de fer la forta per poder ajudar als altres. Per poder demostrar que pot amb quelcom cosa que puguin tirar-li a sobre. I per a qué val tot això si a la que realment m'ho tinc que demostrar és a mi mateixa?

No sé per a que serveix estar sempre a l'ombra, sense destacar, fent el meu camí, poc a poc i intentant surar. Per a qué serveix esperar que algún dia puguin ser capaços de saber el que realment puc necessitar. De conéixer les parts bones, els meus somnis i també els meus dimonis i defectes. D'estimar-me tal i com sóc, en tot el conjunt. Un mes, dos, no serveix per a conèixer a una persona.

Van recordar-me els sacrificis de tot aquest temps. Aquelles coses importants per a mi que vaig tindre que posar en segon lloc. Aquells dies que haguera pogut aprofitar d'una altra manera, que haguera pogut arreglar. Però no. El temps s'escola entre les mans. Altra vegada, com la sorra de la platja a la que no tinc ganes de tornar. Tot pareix llunyà i no fa ni un mes que ha passat tot.

Torno a estar perduda. El millor que podria fer ara seria oblidar-ho. Apartar-lo de la meva vida. Com si mai haguera passat res, com si mai ens haguéssim conegut però... hi ha una part que m'ho impedeix.

Una relació virtual, una relació fictícia. Plena de paraules buides d'una part i plenes d'una altra. Seguir com abans... no sé si estic disposta.

Només espero, que el temps siga qui em diga com continuar.

Comentaris (2)31-05-2013 12:12:35Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

La frase maleïda

Sempre hi ha alguna frase maleïda, que ens molesta només escoltar-la, ja vaja dirigida a nosaltres mateixos o a una altra persona. No fa massa temps que la maleïda frase va repetint-se una vegada cada poc dirigida a mi i sincerament, i perdó per la paraula, em cabreja.

Et mereixes algú millor.

L'odie. Odie aquesta frase. Odie aquest conjunt de paraules en sí, en el seu tot, en el que representen. Qui cony determina el que es mereix algú? Qui decideix que té el dret de dir que algú altre es mereix alguna cosa millor o alguna cosa pitjor? Què és el que ens mereixem?

Ho porto pensant fa molt, molt de temps. No és la primera volta que quan les coses canvien m'ho diuen: No et poses trista, saps que et mereixes algú millor que jo. Però ningú em pregunta si vull alguna cosa que no em merec. Potser merec més, o potser menys. Però, i si el que jo vull és justament això? Qué passa si la meua decissió és no seguir buscant i acceptar això que em fa feliç a la seua manera encara que no siga el que em merec?

Em frustra. M'enfada. Em cabreja que la gent prenga les decissions per mi, que decidisca sense tindre en compte la meua opinió. Odie que la por guanye i que se menge totes les esperances. Que no s'intente seguir lluitant.

Odie escoltar dels seus llavis aquesta maleïda frase: Maijo, saps que et mereixes algú molt millor que jo.

Comentaris (2)23-05-2013 14:35:27Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

L'últim bes

És increible com en unes hores, tot puga canviar dràsticament. Com pases de dormir abraçada al seu cos a dormir abraçada a tu mateixa. Com les llàgrimes eren de riure i ara són de dolor. La pèrdua, el desengany, l'anyorança, sentiments que afloren quan menys t'ho esperes, colpejant-te i fent-te caure. No vols... no vols ser la que sempre perd, però et toca. Fins i tot, hi haurà gent que dirà que m'ho merec, per caure rendida a ell, per esperar que mai s'acabés, per ser capaç de mantindre una relació de parella, madura, juganera, intel·ligent.

El que pensava divendres, de si era realment allò que volia, ja no ho sé. Ja no tinc oportunitat. S'han acabat els petons, les caricies, les converses... tot el que feia que m'alçara del llit en un somriure a la boca.

T'ho deuries d'haver esperat, no és la primera volta que ho fa, és cert, però també sé que aquesta volta si és l'última. Tornant amb el tren, volia fer-me la forta, no volia plorar. Volia demostrar-li que podria amb açò i en qualsevol cosa que se'm posara davant però no vaig aguantar molt. Recolzada al seu muscle, poc a poc les llàgrimes van anar caent, xopant-li la camisa. M'abraçava, intentava donar-me ànims, no volia que el trajecte s'acabés. Savia el que vindria després, i encara em feia plorar més.

Un últim bes. Un últim tot.

Vam arribar al portal de ma casa. I s'acostà a la meua boca, donant-me aquell últim bes que m'aspirava la vida, que em trencava en mil trocets.

Un últim bes dels seus llavis, del seu món, del nostre món.

Comentaris (2)05-05-2013 11:37:48París un 11 de març

No m'entens

Tot es resumeix a això. No m'entens. No saps què és el que passa pelmeu cap quan en teoria deuries saber-ho, deuries ser qui em coneix millor que ningú, qui m'ho diguera tot amb una mirada o un apretó de mans.

No és just.

No és just que açò sempre estiga enfocat cap a tu, cap als teus problemes i preocupacions. Començo a entendre tantes coses... potser siga ara quan comence a crèixer de cop.

Comentaris (1)03-05-2013 15:28:35París un 11 de març

Equilibri

Escric i esborro les paraules. Últimament no en trobo cap que posada una rere l'altre m'ajude a comprendre el que realment penso. Estic desapareguda d'aquest món, del que en tantes vegades havia aconseguit fer-me viure milers de vides diferents. El trobo a faltar però busco exageradament la forma de trobar un cert equilibri dins del gran caos que representa en aquest moment la meua vida. És difícil i molt complicat. Ho sé. Però també sé que puc aconseguir-ho.

Estic enmig de dos pareds que poc a poc van apropant-se, deixant-me cada cop menys espai per a moure'm, per a respirar. Exigint-me que siga jo la que cedixca front a les seues exigències. Forçant-me a prende decissions de forma ràpida, obligant-me a crèixer a una velocitat massa ràpida per a mi. M'han carregat a sobre unes responsabilitats que no em perteneixen i m'ofego. M'asfixio.

Els nervis se'm mengen i intento ser forta. Intento buscar l'equilibri entre les dos parts, per la meua salut, pel meu benestar, per la meua felicitat. Feina, estrés, exigències, ordres, males cares, reprimendes i paraules no dites, ofegades, llàgrimes arrebatades del seu lloc i lliberades amb crits silenciats.

Comentaris (1)14-04-2013 22:59:44

París en un 11 de Març

No sé perquè he tardat tant en escriure sobre ell si en realitat no puc llevar-me'l del cap. No puc oblidar els seus ulls, que amaguen tantes coses i a la vegada, em mostren tot un món diferent quan em miren. No puc oblidar els seus llavis suaus, les seues mans definint-me la forma de la cintura i com m'atrau cap a ell. La manera en com em besa, tan suau, de forma tan dolça. D'aqueixa manera que mai ningú abans m'havia besat.

Tot és nou per a mi. La situació, la manera en com fa que ho oblide tot, que no m'importe el temps, ni si hem de menjar, ni si a fóra fa fred o plou o fa calor. Únicament existim nosaltres dos en la nostra bambolla, en la nostra habitació d'estil victorià a París amb una vista preciosa de la torre Eiffel. Una habitació que ens permet estar junts, dormits abraçats, sense que res ni ningú ens moleste.

No vull separar-me d'ell i em sorprén. Mai havia sigut melosa, carinyosa amb algú i ell m'ha canviat. És com si haguera estat esperant la persona adequada per a ser realment qui sóc en realitat.

No té ni idea de com em fa sentir...

Comentaris (0)15-03-2013 10:21:10París un 11 de març

Després del pànic

Fins ahir no n'era conscient de tots els perills que podem córrer. De com en uns segons, tot el teu món es paralitza per unes paraules i el pànic apareix com un tsunami, dispost a emportar-te al més fons de les pors. Sentir que el teu cervell s'ha esfumat i intentes recordar les coses sense èxit, buscant tot allò que saps que et farà falta però que ets incapaç de fer-ho de forma mecànica i tranquila, encara que ho estigues fent a una velocitat que retraces en comptes d'avançar.

Por, molta por al desconegut. Al que ha pogut passar, al que no vols que torni a passar inclós avans d'haver vist el que ha passat. Està bé, m'ha dit que està bé. Era com un mantra.

Però no podia tranquilitzar-me. Volia plorar però debia ser forta. Al menys, fins que tot el malsón acabés, després ja podria ensorrar-me en la meua misèria. Els records de la nit anterior em martiritzaven, havíem discutit i no ens havíem perdonat, simplement ens havíem tornat a parlar amb un poc més de distància i respecte. No li havia dit que l'estimava, no li havia dit res per intentar solucionar-ho i parlar les coses de forma més civilitzada. I llavors, l'accident.

Vaig córrer tot el que vaig poder, volia vore-la, volia confirmar que estava bé. No la trobava i el pànic cada volta augmentava més i més. Al final, la vaig vore. Amb cara d'assustada, intentant guardar tota la calma que a mi em faltava.

En uns instants, va canviar tot el meu punt de vista de la gran fragilitat de la nostra vida

Comentaris (4)01-03-2013 12:01:07Els sentiments de la Lluna

Somriure

No hi ha res que puga alegrar-me tant com vore el seu somriure. Com em mira en la seua cara d'espavilat, saber que ell mateix és conscient de que pot fer qualsevol cosa per a picar-me i que jo salte. I el més incomprensible de tot, és que m'encanta.

Tornar-lo a tindre a la meua vora, encara que només hagen sigut unes poques hores, m'ha retornat al passat. Al punt on quan era petita, on quan em tornava boja de qualsevol forma possible, de les nostres baralles, de les converses sense sentit, dels somriures dedicats l'un a l'altre. Sabent que per molt que ens barallèssim, res canviaria entre nosaltres.

Tants anys després, i la nostra relació segueix igual. Amb la meua beneració cap al seu somriure, cap a la seua esquena, cap al seu cos cada volta més fort i treballat. I ell, sent tant alié a tot això. A la meua part tan profunda, o no tant en realitat, que desitja que ell es torne boig per tan sols estar una estona amb mi. Per aconseguir que algún cop puga tastar el sabor dels seus llavis, els apretons i les seues caricies en tan poca traça corrent pel meu cos delerós d'ell.

És aqueix tipus de relació que mantens amb una persona que juntes no podeu estar, però separades tampoc. Com si la vostra mateixa oposició fera que cada cop volguèssiu estar més junts. És difícil d'explicar, però és prou fàcil de sentir.

No hi ha res com el seu somriure dedicat a mi.

Comentaris (0)22-02-2013 16:53:46Els sentiments de la Lluna

Incongruències

No soportes aquesta sensació que una volta rere l'altra es repeteix sense que tu facis res per canviar-ho. Has de prendre una decisió i el que és més important, mantindre-la. Vols però no vols. Ho desitges però no vols desitjar-ho. T'ho deus però creus que no ets capaç.

Esperances truncades per algú a qui no deuries esperar. Sentiment de tristor quan la realitat cau sobre tu com un gran poal d'aigua freda, que et gela fins al més fons de la teva ànima, intentant purificar-te, limpiar-te. Intentant que obris els ulls i toques amb els peus al terra.

Incongruència propiciada per tu mateixa, fer cas al cap o fer cas a aquell que esperaves silenciar fins que estigueres segura que el dolor no poguera malmetre'l. La teva falta d'experiència. la teva joventut, el no saber com reaccionar o com afrontar certes situacions et taladra el cap. Intentes ofegar tots els pensaments que t'afonen cap un forat obscur i busques desesperadament la llum que et retorne al teu lloc feliç.

Aquest lloc feliç et dóna pau, és blanc i pur. La música t'acarona els cabells mentre que la llum t'acaricia suament tot el cos, fent-te sentir estimada i sense cap prejudici ni remordiment sobre tu mateixa. Fent que el fred no existixca, que tota tu sigues un ésser càlid, dolç. És l'estat més pur i feliç que mai pots arribar a aconseguir.

L'anyorança d'aquest estat idílic et trastorna. Vols arribar-hi però primer has d'aconseguir prendre la decisió que fa massa temps hauries hagut de prendre. Vas aconseguir-ho durant un temps però el pitjor de tot, és que no ho estaves fent per tu mateixa. T'ho deus... ho necessites. Ja no és una opció.

S'ha de posar fi

Comentaris (2)10-02-2013 15:09:46

Coneixement

Fa molts dies que hi penso en aquella persona que em feia ser jo mateixa en tans aspectes diferents. En com tindre-la tan a prop durant tant de temps va fer que els sentiments tornaren a sortir a la superfície, uns sentiments que creia que feia anys que estaven oblidats.

Recordo, una vegada rere l'altra, com va anar evolucionant la nostra relació. Poc a poc, pas a pas, sense preses però sense cap tipus de pausa. Com em sentia en aquells dies de glòria. No hi havia res que no poguera contar-li, que no poguera contar-me. Es va convertir en un tipus de relació que vaig acabant coneixent-lo inclòs més que a mi mateixa. Sabia què pensava en tenir-lo al costat, en sentir la seua presència, la seua respiració. Com en una mirada tot quedava clar entre nosaltres, com en un simple apretó de mans, tot tornava a estar tranquil però (clar, en tota historia existeix un però) quan me'n vaig adonar, ja hi va ser massa tard.

Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.

Un altre noi, conegut un any després del primer. El procediment va ser igual, moltes hores de parlar, de confiar poc a poc, de convertir-nos en amics, de no passar ni un dia sense dir-nos alguna cosa. Molts dies de ser els nostres confidents, de ser la llum que un dia em va guiar, de ser el sol que em donava la vida amb la seua alegria i qui em protegia de la meua pròpia obscuritat. En aquest cas, no vaig ser jo qui va acabar enamorada, sinó ell.

Canvi de persona, canvi de situació, canvi de temps.

Un noi nou, conegut desde fa relativament poc. La nostra relació s'ha basat en la sinceritat més absoluta. Les coses clares, sense trampes, sense embussos.

I que ha passat? M'he adonat que ell em coneix més del que jo m'esperava i que jo mateixa, el conec més del que creia. El cas és que en els dos primers casos anteriors, vaig acabar coneixent-los a tots dos quasi millor que a mi mateixa, cosa que em va fer por.

Actualment, en aquests dos nois la relació quasi és innexistent. Com pot ser que dues persones a les que hem estat treballant la nostra relació durant dia rere dia, ara mateix no siga capaç de confiar-los ni un sol pensament? La manera en com ha canviat la nostra relació i ja no som capaços ni de mirar-nos als ulls. De com totes les meues pors van anar complint-se fent-me sentir més perduda sense la seua companyia.

Em fa por que a totes les persones que acabe coneixent tantíssim, acaben desapareixent de la meua vida com si només tinguesen un límit de temps, com si no hi hagueren més converses a dur, com si no hi deurien existir més mirades cómplices ni com en un somriure i un apretó de mans tot quedara en calma altra vegada.

Realment, no sé què és el que podrà passar quan aconseguixca reunir-me en cadascún per separat, no sé si seré capaç de no posar-me a plorar per tot el que un dia vam ser i el que ara som. En com ja no tinc els apretons de mans, ni aquelles abraçades d'os, ni les mirades comprensives, ni els somriures tranquilitzadors. Ni com tampoc tinc, en cadascún, les llargues converses que duraven hores i semblaven segons.

Aquesta vegada, ja no tinc conclussions, ja no tinc determinacions. Aquesta vegada només tinc anyorança i llàgrimes als ulls.

Comentaris (2)27-01-2013 20:09:09Els sentiments de la Lluna

La via de fugida

Sempre es sol pensar millor a la nit, quan l'obscuritat cau com un mantell protector per sobre tots. Ens aïlla deixant-nos sols amb el nostre millor amic i el nostre pitjor enemir: nosaltres mateixos.

És l'hora d'afrontar tot allò que durant dies intentem amagar en els calaixos més llunyans de la nostra ment. Aquells que tanquem amb clau el pany i dessitgem que no tinguem que obrir-los massa prompte per a pensar en una solució. Però el moment no pot estirar-se més. Ha de ser ara.

Et trobes de nou en una situació difícil, semblant a alguna del passat però no és igual. Ara ets lliure, no tens el cap ni el cor ocupats però et reclamen per dues parts diferents. Fantasmes resorgits d'una vella boirina que sempre acaben sorprenent-te. Què fer? Què escollir? Quines opcions tens?

La resposta a les preguntes s'amaga però aconsegueixes adonar-te d'una cosa: vols, més que voler, NECESSITES una via de fugida. Algun camí per on pugues escapar. Alguna cosa que et lliure del pes d'aqueixa elecció, que et lliure de perdre a les dues persones. Una via que estiga sempre disponible per a tu.

I pensant pensant, un nou descobriment. Ja utilitzes una via de fugida. Ja busques a una persona quan et decepcionen, quan t'obliguen a fer coses que no vols, quan necessites fingir que estimes i aquesta necessitat es transforma en un forat al pit que t'oprimeix i amb les seves mans, ho oblides tot. I tot i això, ara ja no és suficient.

Què és el que ha canviat tan dins de tu mateix que ara necessites aire nou?

Saps que aquesta via de fugida nova ha de complir certes prioritats. T'ha de fer oblidar l'antiga via, que es convertixca en la teva barca de salvament, que siga la teva llar, el teu tranquilitzant, que et retorni la pau. Que siga com la llum del sol, que et calfi, et faci sentir viva i a bon resguard.

Avuí, m'adono que aquest crit ofegat que intenta nàixer de mi es només les meves ganes d'estimar de nou. De forma veritable, sense secrets ni restriccions, sense sentir-me culpable per desitjar a algú.

Avuí m'adono, que primer de tot, sóc jo mateixa la que s'ha d'estimar per a que puguen descobrir qui realment sóc.

Sense màscares.

Sense vies de fugida.

Sense pors per a menjar-me el món.

Comentaris (3)22-12-2012 19:23:27Els sentiments de la Lluna

Pàgines: 1234  <>