És increible com en unes hores, tot puga canviar dràsticament. Com pases de dormir abraçada al seu cos a dormir abraçada a tu mateixa. Com les llàgrimes eren de riure i ara són de dolor. La pèrdua, el desengany, l'anyorança, sentiments que afloren quan menys t'ho esperes, colpejant-te i fent-te caure. No vols... no vols ser la que sempre perd, però et toca. Fins i tot, hi haurà gent que dirà que m'ho merec, per caure rendida a ell, per esperar que mai s'acabés, per ser capaç de mantindre una relació de parella, madura, juganera, intel·ligent.
El que pensava divendres, de si era realment allò que volia, ja no ho sé. Ja no tinc oportunitat. S'han acabat els petons, les caricies, les converses... tot el que feia que m'alçara del llit en un somriure a la boca.
T'ho deuries d'haver esperat, no és la primera volta que ho fa, és cert, però també sé que aquesta volta si és l'última. Tornant amb el tren, volia fer-me la forta, no volia plorar. Volia demostrar-li que podria amb açò i en qualsevol cosa que se'm posara davant però no vaig aguantar molt. Recolzada al seu muscle, poc a poc les llàgrimes van anar caent, xopant-li la camisa. M'abraçava, intentava donar-me ànims, no volia que el trajecte s'acabés. Savia el que vindria després, i encara em feia plorar més.
Un últim bes. Un últim tot.
Vam arribar al portal de ma casa. I s'acostà a la meua boca, donant-me aquell últim bes que m'aspirava la vida, que em trencava en mil trocets.
Un últim bes dels seus llavis, del seu món, del nostre món.
