Solia sorprendre's de com era. S'acostumava a aïllar-se de tothom quan més rodejada de gent es trobava i era extrany. Una volta més, ho havia fet. Estava just al mig d'una nau, plena de joves, de música que feia que els seus cossos no poguéssin estar-se quiets, les pareds de la nau trontollaven, augurant una catàstrofe dintre de poc i ella s'adonava.
Al mig, rodejada de gent coneguda i desconeguda, rodejada de persones que podien arribar a saber què pensava en alguns moments i persones que mai tindrien la sort de conèixer una petita part d'aquell ser enimàgtic. Va tancar els ulls, escoltant atentament tot el soroll que hi havia i de cop, el silènci. Aquell silènci que li donava la clau de tot el domini de sí mateixa, que la portava a la calma absoluta i poc a poc... començà a moure's.
No existia ningú més que ella en aquella nau que s'havia transformat. Semblava massa gran sense ningú més i les pareds que feia uns segons trontollaven, s'havien pintat d'un blanc pur i net, igual que ella.
Ballava al ritme d'una cançó que portava a dins seu, lenta, harmoniosa, alegre... i també es transformava el ritme, més ràpid, accelerant els seus moviments, notant una nova presència dins d'aquell espai tan personal i irreal. Algú més... hi tenia un intrús a dintre seu i això no li havia passat mai.
Obrí els ulls i seguia estant la mateixa nau buida, amb les pareds d'un blanc que quasi feia mal mirar-lo i al seu davant aparegué un noi.
Un noi alt, de cabells foscos com la nit que contrastaven exageradament amb la blancor de tot i formant uns rínxols curts i desfets; i amb un somriure a la boca que la va deixar perduda per uns instants. S'apropava... i ella no savia qui era. El que sí savia era que aquella era la catàstrofe que havia malinterpretat... la catàstrofe era que aquell noi, seria qui la perdria per a sempre
No hi ha res més del que haja pogut dir alguna volta. Simplement em queda escriure una carta per dir-me realment allò que mai he volgut escoltar pels meus propis llavis. Enfrontar-me a mi mateixa per d'una vegada per sempre oblidar-me de tot el que em paralitza.
No sé com començar a escriure aquesta carta, més que res perquè tampoc no sé com dirigir-me realment a la destinataria. Començar en una Estimada jo no em sembla apropiat com tampoc una salutació carinyosa o cordial. Així que l'estructura d'aquesta variarà segons la velocitat amb què les paraules flueixin pel meu pensament i quedin registrades.
Vaig a ser clara. Tens por. Ets una poruga que no lluita per allò que estima. Tens massa por... Has perdut massa voltes en la teva curta vida com per a deixar que els demés sempre et guanyin. Et fas petita... t'amagues, inclines el cap semblant a una reverència per amagar les llàgrimes que no vols deixar caure. T'odies per fer això però no aconsegueixes dominar-te.
Deixes que els demés facin de tu el que vulguin. Et limites a ser la marioneta que tots volen dominar, i ho aconsegueixen. Et rebel·les alguns moments i et sents culpable per haver-ho fet i no t'adones que ets una joguina.
Tanques els ulls front una realitat que et pareix irreal. Ho saps. Saps que ets una joguina que es deixa acariciar per aquells que només busquen una estona de diversió. Saps que ets una joguina quan et truquen per interés. Saps que ets una joguina quan a l'hora de la veritat la única companyia que tens és tu mateixa.
I tanques els punys i et jures a tu mateixa que canviaràs, que deixaràs de ser aquesta joguina. Que et posaràs ferma en les teves decissions i que tot serà diferent. Seràs una noia forta que no deixarà que ningú la trepitgi... és en va. Desisteixes a la primera que et fan trontollar...
Has de canviar. És la única manera en que finalment podràs obrir les ales i començar a volar... saps que pots però necessites una empenta. Has de començar a empresonar totes les pors que et frenen, deixar de costat aquesta vergonya. Oblidar-te que pots perdre i concentrar-te només en guanyar...
Renaix de nou i torna a ser com ets abans... t'ho mereixes. Mereixes tornar a somriure de veritat
Perduda en mig d'un huracà de sensacions i sentiments. Giravolten cada cop a una velocitat més i més gran, aconseguint que se'm faça difícil mantindre'm en peu, al menys emocionalment parlant. La incomprensió d'unes paraules que van fer-me trontollar de desesperació, deixant-me freda com una estatua, inmutable, inmóvil, sumida en el més obscur recòndit d'un pedestal amagat en un vell parc de la eternitat.
No estic segura, no tinc clar el que ha de passar ara. Tinc por. Por de que tot torne a començar, de que la preocupació es transforme per colpa del que no vull acceptar. Fa temps, massa temps que ho amago, que intento acabar-ho sense que aconseguixca sortir a la superfície de mi, sense posar nom a allò que si que en té.
Fa massa temps que ho sóc. Sóc un joguet que es deixa acariciar per unes mans que tampoc van més enllà. Un joguet que es deixa seduir i és abandonat a la primera de canvi. Un joguet que no diu res per por al que puga passar si cobra vida i diu tot el que pensa. Un joguet al que quan li couen els ulls fuig de la gent i s'amaga dins d'un llit massa gran per a ell. Ho sóc.
Deixo que m'abandoni, que m'agafe de la mà quan estic passetjant, que m'abrace i es quede quiet amb mi enmig dels seus braços. Deixo que se'n vaja i torne amb el perfum de noia impregnat a la pell... i el perdono.
Perdono que em faça sofrir, que se'n vaja i torne en el somriure a la boca. Perdono que jugue en mi, que disfrute tocant-me com mai li he deixat fer-ho a ningú. Perdono que m'utilitze per a quan a ell li semble oportú. Però no puc perdonar que en siga conscient i ho continue fent.
Però ja és hora de que tot això acabi. De que aquest joguet cobre vida i comence a lluitar per abandonar la dependència d'un cos, d'unes mans que a part de tocar-la a ella toquen a moltes més, inconscientment semblants a ella mateixa.
Ja és hora d'acceptar que l'amor et torna idiota, que per molt que lluites t'acabarà fent mal, que els princeps blaus no existeixen, que em converteix en un ser inanimat, sense personalitat quan està amb mi. Que per molt que ho intente no sé com sortir-me'n però ho he de fer.
Que potser, haja arribat l'hora de fer el que mai haguera volgut fer.
No s'escoltava res més que el tic tac d'un vell rellotge de pared. Estava assegut a la butaca pensant en el desastre de la meva vida quan de sobte uns copets curts i frescos van sonar provinents de l'altra part de la meva porta. No esperava a ningú però potser, per alguna estranya raó, algú em necessitava. Em va costar decidir-me a alçar-me del cómode moble però finalment ho vaig fer. Mai m'arrepentiré d'aquesta aparent inútil decissió.
Darrere la porta va aparèixer aquell petit cos, fràgil i delicat. No em va donar temps a res quan ella ja s'havia tirat cap a mi i m'abraçà. Fort. Com si jo fóra el pilar ferm i amb aquell gest tot deixara de trontollar.
La seva roba estava xopa, els seus preciosos ulls estaven amerats de llàgrimes que relliscaven sense control cara avall i ella m'estrenyia contra el seu cos, intentant evadir-se de tot allò que li estava passant pel cap i que jo no tenia ni idea del què era. Li preguntava què li passava però ella no aconseguia dir-me res.
No recordo quanta estona vam estar abraçats al costat de la porta...només recordo que quan vaig sentir que la seva respiració es tranquil·litzava, vaig sentar-la en la butaca que havia estat asegut i vaig portar-li una camiseta per a que es llevés aquella roba i un got d'aigua.
- Puc quedar-me aquesta nit amb tu? - va dir-me en un fil de veu.
- Clar, no et preocupis...
Va llevar-se ràpidament els texans i la camiseta i se'n va anar directament cap al meu llit. Estava un poc indecís, però vaig anar darrera d'ella. Vaig recolzar-me al llit i ella va apoyar el seu cap en el meu pit i al poc temps, va quedar-se dormida. Vaig posar el meu braç per sobre dels seus muscles per acostar-la més a mi, de manera que la meva mà parés justament a la seva cintura.
Poc a poc anava recobrant la calentor, estava molt freda quan havia arribat.
Veure-la com dormia tan tranquil·la m'estava tornant boig, em torturava, em suposava un sacrifici inmens tindre-la al meu pit i no poder-la besar. No poder fer res per protegir-la sempre de qualsevol dolor... vaig començar a jugar amb els seus dits, passant un per un i cada cop se'm feia més difícil fer callar el meu pensament.
Es va estrémer algunes voltes, i cada cop que ho feia, s'apretava més fort contra mi i jo l'estrenyia més fort per la cintura. Com si d'alguna manera, apropar-la a mi pogués llevar-li tot allò que li havia fet plorar d'aquella manera....
Aquella nit va refermar allò que jo no volia... els sentiments.
Què has de fer quan realment no vols acceptar una cosa? Com has d'actuar quan realment tot això que està front els teus ulls és l'única cosa a que li tens por, que no vols vore-ho de cap de les maneres? Com una xiqueta menuda i capritxosa, egoísta, que no vol que algú s'allunye massa. Tan sols fa que repetir-se una vegada rere l'altra: NO VULL, NO VULL, NO VULL i és quan dins de la màxima impotència les llàgrimes flueixen com una vegada més. Però aquest cop és diferent. Flueixen de ràbia, d'impotència, de veure un final que no vols vore'l per por a que tot es trenque com un mirall antic, d'aquells que només mirar-los pareix que se't tinguen que trencar a les mans.
Ressonen una volta més les paraules dins el meu cap, i no els trobo sentit. La culpa és completament meua, no hi ha cap altre culpable i no sóc la única que ho pensa. Mentre uns ho savem, els altres no ho veuen com una culpa (ara), quan apareixerà el dolor i l'agonia m'ho tiraran en cara i no m'ho perdonaré mai. Mai em perdonaré haver sigut jo la real culpable del futur dolor.
La impotència em supera. No veig el moment de quedar-me sola en casa, de poder estar tranquil·la desahogant-me, sempre tinc gent al meu voltant i és la que fa uns quants mesos estava més que feliç de tindre-la al meu costat, ara tan sols vull fugir d'ací. No tornar. Oblidar-me de tot i de tots, de la pressió al pit esperant la noticia que mai arriba.
No hi ha més pel que lluitar, no tinc dret a lluitar. No m'importa. No deu importar-me, però tot i aixins, ho fa.
Em torno boja sabent que potser açò s'acabarà malament, que apareixerà el dolor i no només ho passarà malament una persona, sinó aquelles que estant al seu voltant. I ho veiem.
Inevitable final dolorós.
Inevitable no sentir-se culpable...
No havia volgut vore allò. Havia sortit de casa amb totes les preses que havia pogut. S'havia posat el xandall i les bambes, havia agafat les claus i havia desaparegut. No podia traure's del cap aquells dos parells d'ulls que la miraven amb sorpresa.
Sense estirar els músculs, sense fer cap precalfament a res. S'havia posat a córrer amb totes les seves ganes. No volia pensar. Volia sentir tan sols la seua pròpia respiració controlada: un, dos, un, dos, un... No volia tornar. Volia sentir com els seus músculs pegaven crits de dolor per l'esgotament, volia sentir com la sang recorria a un ritme cada vegada més frenétic cada part del seu cos.
No volia plorar.
Deixar la ment en blanc i no recordar el que setmanes abans havia passat pel seu cap. Les coses que havien arribat a canviar des que havia deixat nua la seva ànima, per a què?
Savia que les coses mai eren com s'esperava, però mai deixava morir una xicoteta esperança... bogeria.
Se li estava descontrolant la respiració, si la deixava perdre, ho perdria tot una vegada més. Havia de deixar de pensar, tan sols s'havia de preocupar de mantindre la respiració. Mantindre de forma constant aquell ritme que marcava a la vegada els meus pasos. Un darrere l'altre, com si es tractés d'una màquina sense cervell.
Necessitava córrer més ràpid, pensava amb massa claretat encara, havia d'augmentar el ritme i sentir que tot desapareixia baix dels seus peus.
Però per molt que corria, tard o prompte, habria d'assumir allò que li aterrava.
No saps quant t'enyoro.
Somric inconscientment quan recordo els calfreds que sempre em provoques. Quan en un somriure teu, fas que tot torni a estar al seu lloc, tranquil, despreocupat, feliç.
Una volta més i l'emoció s'apodera de nosaltres, aqueixa mirada, el suau tacte de les nostres mans i els teus llavis recorrent a poc a poc i com tu vols el meu coll.
Tanco els ulls i et veig una altra volta, al meu davant, agafant-me per la cintura i somrient.
Ho has canviat tot... la manera en que mirava la vida, la búsqueda incansable de l'explicació al perquè de les coses va quedar reemplaçat quan tu em vas ensenyar a disfrutar cada segon al teu costat, d'aprofitar tots els minuts que la vida ens regala junts.
Simplement tu ets qui em va agafar-me les coses amb força i energia, per seguir lluitant, per seguir avançant.
Simplement tu ets tot allò a que dono gràcies.
No m'importa on ni quan, ni tampoc de quina manera. Tan sols vull fugir de mi mateixa per no recordar la manera en què em vaig sentir la primera volta que m'agafares per la cintura, per no recordar que em sentia tan estúpidament feliç d'aquella manera.
No vull que tot seguisca endavant, no vull que em comencen a brillar els ulls quan pensi en tu, no vull despertar-me amb un somriure a la boca per culpa teua, no vull que arregles tot un mal dia només perquè m'hagis parlat.
No vull que desitge bojament que una volta més m'apropes al teu cos somrient, no vull que em facis sentir especial quan estiguem mirant els estels, no vull que m'abracis quan tinga fred, no vull sentir que tot s'esfuma quan em mires amb els teus ulls castanys.
No vull que em digues què és la cosa que més t'agrada de mi quan t'estiga contant el què estic pensant. No vull que acabes fent-me plorar de riure quan l'única cosa que m'apetix és xillar de ràbia.
No vull que facis tonteries per a que m'adone que hi ets a prop meu, no vull que em facis sentir malament quan et dic que vull conèixer altres nois. No vull que m'acabis posant entre l'espasa i la pared sempre que a tu et doni la gana. No vull que sempre tinga que estar disponible per a quan em necessites i que tu mai ho estigues quan et necessiti jo.
No vull que et posis gelòs quan m'abraço a un altre noi, ni quan parli amb ell, ni quan estiga ballant amb més gent. No vull que com a revenja em diguis que ets lliure de fer el que vullguis.
No vull sentir-me bé quan m'agafis de la mà, no vull sentir-me nerviosa quan comencis a apartar els meus cabells, no vull començar a tremolar quan els teus llavis acaricien part del meu coll.
No vull notar que els peus es separen del sòl quan estàs a punt de besar-me...
Vull oblidar-me de tu, de tot el que coneixes i que no coneixes de mi.
Vull desaparèixer de la teua vida...
No sé perquè mai ho havíem provat a la banyera fins aquell dia. Ho havíem provat en tots els llocs que se'ns van ocòrrer: al terra vora la llar, al mig del camp, a la cuina, al menjador, a la taula de l'escriptori, als sofàs, contra la pared, a sobre la llavadora... i mai ho havíem provat a la banyera.
Va ser una experiència que estic més que segur que mai oblidaré, com cada cop que vaig convertir-me en amo i senyor del seu cos. La meua desaparició no va servir per a que els meus sentiments s'apagaren, sinó ven bé al contrari, van tornar més carregats de foc i ganes.
Ganes de menjar-me-la tota, sense deixar-me ni un racó per on passar els meus llavis delerosos. Ganes de sentir el seu alè mig trencat per la meua culpa, de sentir com s'ofegava cada vegada que entrava a més dins d'ella.
Els xorrolls d'aigua relliscaven el seu cos aball... era una visió realment plaentera. Semblava tan dèbil, tan fràgil... i de sobte ho vaig sentir.
Aquell dia, seria l'última volta que la voria.
Ja no hi haurien més somriures...
Ja no hi haurien més petons...
Ja no hi hauria més vida
M'asfixiava no saber què feia en qualsevol moment. Desitjava buscar-la i portar-la una vegada més al meu costat però sabia que el millor era desaparèixer.
No m'agradava la manera en que ho havia fet. Volia que allò que lluitava per sortir a la superfície s'apagués. Tot estava bé en els nostres jocs, per què havia començat a sentir? Estar amb ella tenia ja un significat diferent per a mi, ja no era plaer pur, i res més. Hi havia foc, desig... però havia canviat.
Ella no havia deixat de ser un cos bonic amb una sensualitat que l'envoltava, de la qual ella no n'era conscient, però jo sense adonar-me havia començat a estimar cada corva del seu cos, el tacte suau de la seua pell, la manera en què em mirava i la forma com em tornava boig quan em besava al punt exacte del meu coll.
Si, desaparèixer...
Era necessari que tot minvés, que s'apagués de la mateixa manera que havia nascut... però em sentia incomplet sense ella... em faltava l'aire...
m'asfixiava sense ella
Tenia aquella curiosa mania de tancar els ulls quan començava a mirar-la. Els premia fortament i reia com una boja, i, sense obrir les seues dues finestres, em besava. Tenia el seu encant que ho fes cada cop que la contemplava.
Tantes voltes li ho vaig veure fer que finalment, vaig aprendre a contemplar-la en els ulls tancats. Havia aprés a conéixer el seu cos pel tacte i sense adonar-nos, deixàvem que tots els altres sentits cobresen força. El tacte es potenciava i l'aroma dels nostres cosos flotava com un perfum que ens envoltava.
M'agradava la seua mania de voler parèixer sempre més jove del que realment era. No havia perdut la frescor de la infantesa. I a voltes semblava una xiqueta malcriada amb una única intenció: que la perseguís per acabar amb la seua rendició al llit somrient i un cabàs ple de dolços besos.
M'estava enamorant d'ella...
- M'encantes.
- Tot això són manies. - em contestà tornant a còrrer.
Estaves al meu davant, com tantes altres voltes, amb els braços oberts esperant a que una volta més, em refugiés en la calfor del teu cor. I eres tan real... podia tocar-te, podia besar-te, una vegada més.
I al obrir els ulls... t'havies esfumat, sabia que no havia estat real. M'he despertat mullant una volta més el coixí...
L'havia agafada per l'espatlla... ella ni s'ho esperava que hi era tan a prop. Es va endur un bon ensurt.
Les mans a la cintura, fent-la la meua bonica presa i llavors, tendrament, li vaig apartar aquells cabells que em tornaven boig. El seu coll va quedar nu a l'avast de la meua boca impacient i ja tot va seguir conduit per la màgia del moment. No podia creure'm que cada cop volgués tindre-la més al meu costat.
M'encanta mossegar-li suaument el coll, prop del lòbul de l'orella i notar com un agradable calfred l'estremeix. Ella sempre somriu. Aquell dia, es va girar. Normalment, mai ho feia, deixava que jo fes el que volgués amb el seu cos, sense importar-li res...es deixava endur. Aquell dia es va girar i m'agafà de les mans. Estava sorprés, no savia què anava a fer llavors i ella va dirigir-me uns grans ulls verds. En realitat, mai m'havia fixat de quin color tenia els ulls, sempre hi havia anat per feina quan la buscava. No volia entreteniments fora de lloc ni que hi aparegueren uns sentiments diferents dels puraments bàsics.
Li brillaven i no savia que fer... què significava allò? Intentava soltar-me de les seues mans per seguir a la meua però ella no em deixava. M'obligava a mirar-la als ulls i llavors em va dir:
- T'estimo
Vaig quedar-me quiet, com una pedra, sense saber com reaccionar... allò no havia hagut d'acabar així... aqueixos sentiments no debien d'haver aparegut... però ja era massa tard.
No sabia com havia pogut arribar fins aquell extrem. Es feia l'adormit mentre ella anava vestint-se poc a poc.
Mai s'havia adonat de com li agradaven aquells rínxols daurats que li caien per les espatlles, tan suaus i tan ven definits, caien com una cascada pel seu càlid cos de nineta i ell se n'havia aprofitat tantes vegades...
Havia estat tant ignorant per no saber veure tot allò que amagava la noia que una vegada més, anava a sortir del seu llit en silènci i sense dirigir-li una última mirada. En realitat a ell, li importava massa.
No ho volia admetre, poc a poc li havia anat agafat apreci i cada vegada desitjava més saber tot el que pensava ella. Tot havia començat com un joc... un joc de foc que no hauria d'haver començat... però ho va fer, sense saber ven bé perquè.
Llàgrimes ràpides naixien des del més fons de la seua ànima.
Mort.
Havia mort. Havia estat ell mateix qui s'havia provocat el suicidi.
Silènci. Ja no hi havia res més on abans hi habitaven riures i alegria. Havia mort en vida per voler ser qui sempre havia volgut. S'havia quedat sec, ja no li quedaven sentiments a dintre que no fòssin l'ignorància i la passivitat front a tot.
Havia perdut. La brillantor d'aquells ulls negres, obscurs com la seua absència, els havia perdut...
Ho havia acceptat, no havia volgut lluitar més per allò...
Havia mort... per no lluitar per allò que més estimava en la vida...