login
Inicia sessió

register
Registra't

amorclandesti.flog.cat

Feliç aniversari, Solet

Feliç aniversari, Solet

Ets el clar exemple de que el temps s'esgota, de fet, se'ns va esgotar fa un pocs anys. Ja no hi ets al meu costat, ni al de la teua familia, ni al dels teus amics. Vas desaparèixer un dia i no va ser fins prou temps després que ho vaig saber.

Si encara estigueses aquí m'agradaria donar-te un gran gran gran abraç, d'aquells que et fa falta l'aire. Deixaria que et rigueses de mi i no et diria que no em faces pessigolles. Si encara estigueses aquí disfrutaria del teu riure que tantes voltes em va posar nerviosa.

Si encara estigueses aquí...

Em sent culpable per no pensar-te tant com et mereixes i que al final, tenies tu raó: sempre tens feina, sempre tens el cap treballant... Ni t'imagines quantes voltes m'agradaria parlar-te i dir-te: qué faig, solet? qué opines?

Anyoro la teua manera de veure les coses i com no m'agradava donar-te la raó. Anyoro que em confiares els teus secrets i els teus dubtes i que em busqueses per a que et donara força per a superar tot allò, per a canviar, per a ser millor.

Anyoro la persona que era quan estava en tu.

Qué faries ara? qué em diries?

Solet... t'anyoro.

T'anyoro més que mai avui, que deuriem estar junts al voltant d'una magdalena en una espelma al damunt. Avui que et faries més vell, 26 anys... Avui que et diria: Solet, espavilat que se't passa l'arrós.

Si em deixes bufar per tu aquesta espelma sols demanaré una cosa: torna.

Comentaris (1)06-03-2017 14:57:51Els sentiments de la Lluna

T'ho vaig prometre

T'ho vaig prometre. M'ho vaig prometre, que la próxima entrada que escrigués, estaria dedicada a tu... i ja porto prou més d'un any de silènci. Se te'n van endur... te'n vas anar i no vaig poder dir-te adeu. Inclós tant de temps després, segueixo sense creure'm que no tornaré a escoltar el teu riure que em posava tan nerviosa. Et trobo a faltar... i el pitjor de tot, és que trobo a faltar desahogar-me en tu. Sí, sóc molt egoista. Ho sé.

Han passat tantes i tantes coses desde que vas marxar... segurament sabries qué dir-me ara mateix. I com sempre, quan més perduda estic, et busco... i és inútil, perquè ja no hi ets.

Feia mesos que tenia una "estabilitat" envejable, que era feliç a la meua manera. Però també saps, que la vida no sempre et dona coses dolçes durant molt de temps. De colp et fa tornar a la realitat i et pega una gran bofetada que et deixa al·lelat. Pots superar l'obstacle, pots mig sortir guanyador i quan hi tornes a confiar-te...

Mai em perdonaré haver-te deixat marxar, Solet.

Havia pensat molt en com fer-te aquesta entrada, en com dir-te tot el que et trobo a faltar i com m'agradaria tornar arrere per donar-te un bes i una forta abraçada i dir-te: No te'n vagis.

Però avui no em surten coses boniques, avui només em surt tristor.

Avui, més que mai, necessito la teua llum

Comentaris (0)14-08-2016 23:12:04Els sentiments de la Lluna

Mentires

Et sorprens quan de sobte algú diu alguna cosa insignificant, un comentari estúpid i boig, dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker. Un comentari que et fa preguntar-te què és el que estàs fent malament. Un comentari que et fa qüestionar-te si els teus amics són els teus amics, si el que tu sents significa alguna cosa per a algú.

Et poses la màscara que feia temps que no treies a la llum i et tornes a sentir petita. Molt molt petita.

Mentires, frases incompletes, coses que no queden clares.

Coneixes a algú nou però no saps què fer. Tens les 912 pessigolles al cap, vols oblidar-ho. Significa molt més per a tu del que vols acceptar. Per què? Per què seguir intentant alguna cosa inexistent?

I tens por. Tens por de que tot comence bé, de que gràcies a aquesta nova persona aconseguixques oblidar-te de les inconclusions. Tens por d'adonar-te que t'agrada que ja siga la nit per a parlar, per a poder fer-lo riure i que ell també ho faça en tu.

És difícil pendre decisions. Dir definitivament un adeu a algú que literalment t'està tornant boig. Et dius: Deus de deixar-ho córrer. Deus oblidar-ho.

D'altra banda, et donen consells semblants, un poc més ampliats. I quan intentes fer-los cas. Te'n vas cap al fons.

Un comentari dit en veu fluixa i en un petit somriure que se'n burla de la teua cara de póker.

Comentaris (2)25-04-2015 02:32:45Els sentiments de la Lluna

Respostes

Moltes voltes he sabut que jo mateixa mai sabria donar-me les respostes suficients per trobar-me a mi mateixa. El fet de que siga tan poruga i que no sàpiga afrontar els possibles riscos fa que cada volta siga més i més petita.

Per què estic tant enganxada a tu? Per què has hagut d'aparèixer en la meua vida? Per què aquella nit?

No et puc traure del meu cap i ho saps. Ho aprofites.

Quan desaparec de la teua vida durant uns dies ho notes, em vull tornar a oblidar de tu i llavors, t'aprofites i tornes. Tornes a enganxar-me, tornes a fer-me somriure i a donar-me esperances per a tornar a desaparèixer i tornar-me boja.

No t'entenc.

Eres frustrant.

Eres les meues 912 pessigolles preferides.

Comentaris (0)04-03-2015 19:24:40Les 912 pessigolles

Les 912 pessigolles

Torno a ser aquella xiqueta menuda i riallera que no pot deixar de moure's mentre em fas el teu súper atac de pessigolles. Deixa'm! Para! T'ho suplico!

I pares, atrapant-me a dos centímetres de la teua boca. Massa a prop, no puc evitar-ho i et bese.

Comentaris (1)16-02-2015 19:22:56Les 912 pessigolles

Ni amb mi ni sense mi. Ni amb tu ni sense tu

Ni amb mi ni sense mi.

Va ser la nostra conclusió l'altra nit. Després de tant de temps amb aquest estira i afluixa. I per a qué? Per què ens estem fent mal? Ho teniem tot per a poder oblidar-nos l'un de l'altre. Haguérem pogut seguir endavant conservant-nos només en un racó de la memòria. Ens haguéssem recordat d'aquell "nosaltres" alguna nit en la que no poguésem dormir. Però ho vam tindre que fer complicat.

T'estimo.

Paraula prohibida que ens taladra. No ho volem i ho volem a la vegada. Que fem? Ens ho hem preguntat mil voltes. Discussions,llàgrimes, finals, odi, anyorança, més llàgrimes, paraules dolces i un t'estimo. I tot torna a ser com abans. Bé, mentida. Com abans no, ja que cada volta ens anem desgastant més i més fins un punt on un dels dos diu: PROU.

... un prou que mai arriba enlloc.

Tu em vas dir: Ni amb tu ni sense tu.

Doncs jo dic: Ni amb mi ni sense mi.

Comentaris (0)07-10-2014 22:06:42París un 11 de març

Caiguda

Es troba boca-terra, caiguda d'una altura considerable. Només a ella se li havia ocorregut pujar tant a dalt de l'escala. Ho savia, savia que quan més amunt estigués, la caiguda seria més forta, però no li va importar.

Durant la pujada sols mirava cap amunt, sense fer cas a tot allò a qui estava passant pel costat. No va trepitjar a ningú, era massa bona persona com per a traure el seu caràcter. Pujava, s'esforçava, lluitava per anar avançant escalons. Però un dia va relliscar, li fallaven les forces, però no volia abandonar-ho.

Va aturar-se una estona, agafant aire, recuperant aquelles poques forces que desde ben petita tenia i va conscienciar-se de que la vida no era per a febles. Potser ella no era la més forta, de fet, no ho era en absolut. Tan sols tenia una màscara que li servia per amagar-se darrere. S'amagava ella i totes les seues pors. Plorinyava, se li escapaven uns gemecs llastimers, però la màscara era increiblement bona i no deixava que ningú més poguera adonar-se.

Va tornar a intentar-ho, li van passar molts pel costat i fins i tot alguns li van trepitjar la punta dels dits. Va soportar el pes dels que se li van repenjar a la seua esquena. I ella seguia endavant, no volia deixar-se vencer.

Després de molt d'esforç, va començar a vore el lloc on volia estar. S'aproximava a la seua meta, allò pel que havia estat lluitant.

I de cop, la realitat li va caure al damunt emportant-se les seues esperances, la seua il·lusió. Es va emportar les seues ganes de seguir lluitant amb passió.

Es troba boca-terra, no vol seguir lluitant. Està cansada, ja no li queden més forces....

Comentaris (1)02-06-2014 20:17:31Els sentiments de la Lluna

Mil i una històries

Fa temps que volia escriure sobre tu, simplement perqué mai t'he dedicat unes paraules, tot han sigut somriures i pau al teu costat. Crec, que la major part de la gent que m'ha acompanyat en la vida fins ara, no et coneix, ni tan sols els he parlat de tu. Però te'n vas anar. Vas faltar sense un comiat, sense un somriure. Te'n vas anar i no vaig poder dir-te adéu.

Ens fas falta, molta. Ens fan falta les teues mil i una històries, la teua veu potent. Em fa falta la teua alegria al veure'ns i dir la frase de tots els anys: i que l'any que ve puga fer-ho! Aquest any... ja no hi seràs.

Tan sols espero que estigues alegrant a aquells que ara t'acompanyen. Només vull demanar-te una cosa, vela per mi, no sempre, tan sols una estoneta de ves en quan.

Sigues feliç allà on estigues

Comentaris (2)03-05-2014 20:37:22Els sentiments de la Lluna

Assumir

Podria dir-se que aquests dies he començat a respirar, poc a poc, amb alguns moments de gran debilitat pero me n'estic sortint. Avui no vaig a intentar fer un bon article, ni parlar massa correcte. Avui vull ser jo, amb tots els meus grans defectes i alguna que altra virtut.

Després de la baralla d'anit, vaig vore que en l'amor s'ha de tindre coratge. S'ha de demostrar que s'estima i aquest fet implica actes, molts més que paraules. Actes que no deixen que la por a la distancia ho trenquen tot. Vaig descobrir que sóc més forta del que em pensava i que puc estirar el meu límit, fins al punt on puc pensar que ja no hi puc més, però si. Jo puc. Jo puc amb açó, podré amb més.

No m'arrepenteixo del que he sentit, més bé, m'arrepenteixo d'haver traïcionat els meus principis i de no valorar-me com deuria. Sóc capaç d'aconseguir aquelles coses que em proposo, no de forma ràpida, sinó a base de constància i d'esforç.

Aquest curs (encara que fa res he passat la meitat), no m'han eixit les coses com jo volia. Feia, treballava, m'esforçava, però no ha sigut prou. Sóc jo la que tinc que exigir-me un sacrifici, ningú més. Sóc jo la que vol ser alguna cosa important el dia de demà. I això fa que tinga que treballar. Vull estar orgullosa d'aconseguir les coses per mi mateixa.

Un dels defectes més arraigats que tinc és que no m'agrada demanar ajuda per aquelles coses que són importants per a mi. No m'agrada demanar ajuda en els estudis si no és als professors. No m'agrada demanar ajuda a algú altre si per dins estic trencada, tinc que menjar-m'ho jo. Tinc que forjar-me pel dolor i el sacrifici.

Mai haguera sigut capaç de pensar que una relació que a penes va arribar als dos mesos em fera creixer tant com a persona. Van ser dos mesos, pero darrere hi han hagut moltes més coses. I potser, és per això que no he volgut donar-me per vençuda. Però ja és hora.

És hora d'assumir que aquesta volta (com moltes avans i moltes que em queden) he perdut. He perdut l'oportunitat de tornar a besar la seua boca i d'estar-me tranquil·la mirant-lo als ulls. Ja no tindré les seues mans recorrent-me el cos, apropant-me a ell, abraçant-me. S'ha acabat. Posà un punt final.

Anit vaig assumir, que mai vaig tindre l'oportunitat de guanyar. Per moltes llàgrimes que vaig deixar caure, per molt que jo sentís... Anit vaig assumir que tota historia té un final.

Comentaris (0)28-02-2014 20:01:33Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Punt i final

Avuí és un dia marcat al meu calendari personal. Ha arribat alló que feia temps que s'aproximava i no volia acceptar-ho, la mort, el nostre punt i final. Sincerament, aquesta volta sé que és la definitiva. No sé com sentir-me, no sé com expresar-me. Sense paraules, buida. Així em sento.

Han passat dies rere més dies, alguns plens de paraules, altres sense elles. Ha sigut un any ple d'emocions bones i dolentes i avui, no puc dir res més que et trobaré molt a faltar.

Comentaris (2)24-02-2014 22:20:50Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Murs de contenció

L'obscuritat regnava en aquell diminut espai. Els murs de contenció en que s'havia convertit el seu propi cos l'estaven ofegant. Lluitava per sortir, per trencar-los. Lluitava per trobar la llum que un dia va tindre.

Callava alimentant les rancúnies, les pors i els malsons i era incapaç de fer mal a algú perqué tot se'l feia a ella mateixa.

Fins un dia, era un dia qualsevol, sense res especial, sense la gota que fa rebosar el got. Va trobar una xicoteta esquerda en aquells murs. Una esquerda d'esperança. Creia que era tot el que necessitava per seguir endavant però no seria tan fàcil. L'obscuritat li posava trampes, intentava tornar a tancar-la en els seus confins torturant-la amb records, llàgrimes que trepitjaven els somriures i problemes que aplastaven la seua voluntat.

Sols tenia que aconseguir arribar a l'esquerda, li faltaven a penes uns pocs metres. Era forta, ho podia fer i només seria la fi per a un nou principi.

La llum ja s'havia filtrat entre aquells murs però tot era qüestió de temps... temps per a tornar a ser llum.

Comentaris (1)13-02-2014 16:41:59Els sentiments de la Lluna

És un joc de dos

Hi ha tot a dir i a la mateixa hora, res. És la implicació de dos ents separades que volen fusionar-se sense aconseguir-ho. Buscar-se l'un a l'altre, intentant arribar a alló que molts en diuen felicitat. Arribar a la fi d'un camí separat per començar-lo a recorrer amb algú al costat, de forma constant. Avançar sense pors per molt que les circunstàncies no siguen les més apropiades.

És un joc de dos.

Tanmateix, no sempre es compleix. Esperances que es trenquen en quaranta mil trocets al no ser alló que de veritat desitjaven. Petons insípids, paraules afilades amb doble fil i mirades buides de sentiments. Innocent que tot s'ho creu. Pensa que tot té sentit, que tornarà, que li recompensarà tot aquell dolor que li va causar i que va ser incapaç de vore. No ho farà, molt en el fons, ho sap.

I el joc comença.

Comencen les carícies, els petons de desesperació, les llàgrimes (suposadament d'alegria i felicitat, a aquella que en realitat s'és incapaç d'arribar) i tot són mans i llengües i cabells entremesclats. Es converteixen en un per a que quan un dels dos s'allibera, produïr-se l'abandó. I toca moure fitxa, toca saber quina ha de ser la pròxima jugada. Un sempre serà el guanyador, el que mantindrà el control de la partida i de la relació però... fins quan?

Quan serà capaç de soportar el perdedor aquest joc de destrucció personal? L'estima. Ho té molt clar però... l'estima més a l'altre que a ell mateix? Vol seguir perdent la seva dignitat, la seva confiança i el seu amor propi? Vol seguir amb el joc per no sentir-se sol?

Podria ser tot diferent. Podria ser ell el que portés la veu cantant. Moure les fitxes que més mal podrien ocasionar-li al seu oponent, que a la vegada és el seu amant. Però li fa por. Li fa por del després, de tot alló que ha d'afrontar quan està sol. Li fa por tornar a començar un joc on torne a ser ell el perjudicat. Però, qué pot fer? Tan sols és un joc de dos...

Comentaris (1)25-01-2014 19:29:26París un 11 de març

Un reflex

Ja ni tan sols puc demanar-te res, ni un somriure dedicat a mi. Les llàgrimes que corren amb total llibertat quan el cap toca el coixí alleugen un poc el gran pes que des de fa uns quants mesos tens a dins. I el pitjor de tot és que no pots contar-ho, no pots evitar que et faça mal.

Estàs bé? Pregunta banal. T'agradaria poder dir la veritat, dir que no, que no estàs bé. Que estàs sola i que sents que ets una marioneta.Que volen manipular-te i utilitzar-te. Que intenten fer de tu el que ells volen que sigues i que faces.T'agradaria dir que vols anar-te'n i vols oblidar-ho tot. Dir que necessites temps per a tu, per a aconseguir els teus projectes i complir els teus somnis. Però inclós això, no se t'està permés. Has de ser forta i tancar-te en tu mateixa, com mil voltes abans.

És complicat, per a algunes persones, entendre el canvi brusc que has sofrit. La manera en que veies el món, va canviar i ja no és la mateixa que abans. Ja no eres la mateixa que abans. Altres coses han cobrat sentit i d'altres, se'ls ha esfumat.

Aspirines, nits de son i sense poder dormir. Nervis a flor de pell continuament. Preocupacions taladrant-te cada instant per a que no pugues oblidar qui vols ser i qué vols ser.

Veus en els ulls dels demés el teu reflex, un reflex desmillorat de qui vas ser un dia. Ja no hi ha aquella noia que aprofitava qualsevol ocasió per arreglar-se i posar-se unes sabates de tacó, ni maquillatge. És un reflex prim, on es veuen els ulls cansats i amb son. Un reflex que va d'un costat a un altre murmurant que no té temps, que té moltes coses que fer encara, que no l'ajuden.

Un reflex que no sap com dir prou.

Comentaris (1)12-12-2013 15:57:16Els sentiments de la Lluna

Segons i mil·lèsimes de segon

Després d'un llarg temps ausent inclós de mí mateixa, torno i ho faig plena de dubtes i preocupacions. Buscava algún instant on poder seure i estar tranquila, sense pensar. Volia fer que el meu cap descansés de tantes setmanes d'estrés, de nervis i preocupacions que anaven creixent cada cop més. No sé ni explicar-me a mi mateixa el naixement d'aquestes. La raó d'haver aparegut ara i no avans o després.

Em sobren ganes d'avançar, d'aprendre mil coses noves, de créixer sense cap límit. Em sobren també totes les preocupacions que han aparegut de sobte, sense haver-les cridat. Començo a adonar-me de quant he canviat respecte a l'inici d'aquest any. Tot el que he viscut fins ara que m'ha fet crèixer. Totes les llàgrimes que he deixat córrer per la meua cara han fet que vulga aprofitar el temps, però de forma diferent. No vull que em facin mal, no vull que una nit qualsevol em bese algú que mai més tornaré a vore. Ja no li trobo el sentit a això.

Necessito alguna cosa més, alguna cosa que s'adapte als meus canvis. No vull desaprofitar l'esforç d'aquells que estan al meu costat per fer-me somriure, ni aquells que treballen amb esforç per donar-me un futur. Necessito creixer exponencialment com a persona, com a futura dissenyadora. Necessito exigir-me per poder arribar a ser el dia de demà aquella persona que vull ser.

Aquests canvis poden tardar dies, potser inclós tarden mesos. Però també poden produïr-se en segons, en mil·lèsimes de segons. En segons en que t'adones que alló que has estat estimant durant mesos s'està morint. Segons on descobrixes un missatge ocult. Segons que tardes en llegir una simple frase que et destroça. Canvis que es produeixen en la mateixa rapidesa en que una llàgrima s'assoma tímida pels ulls. Segons que duren un petó i una mirada d'adeu. Segons on la frase: et trobo a faltar. Se't clava fins al més fons de la teva ànima sabent que no seré l'elecció. Sabent que tot és qüestió de temps que s'acabe morint, sense que puga fer res, perquè no dec de fer res.

En part agraeixo no tindre temps ni per a llegir una estona, això fa que únicament puga destroçar-me mentalment quan me'n vaig a dormir. Pensant en que altra volta estic perdent el control de la meua vida, de la sensació d'estar clavada en un punt que no puc ni avançar ni retrocedir. Un punt on em fa sentir impotent per molt que intente fer-ho tot i em martiritza. Em frustra.

Comentaris (1)18-11-2013 15:54:59Els sentiments de la Lluna

Compartir

La veritat és que no sé com començar. Estic enfadada eixa és la raó. Em fa molta ràbia que no m'entenen. Tan difícil és d'entendre que a voltes es necessita estar sol? Es necessita estar sol per compendre's, per aprendre d'un mateix i saber el que es vol. Es necessita un espai temporal que no s'ha de compartir amb ningú més que un mateix.

També estic enfadada per colpa meua. Adonar-me que una altra volta estic enmig d'un dels meus patrons no és agradable i a més, em sulfura. Torno a tindre una relació de parella però sense que siguem parella. Em fastidia. No vull compartir-lo amb ningú, no vull que ell compartixca les coses que són nostres amb algú més. Per què? I a sobre, no ho entén.

Altra vegada penso en tancar-ho d'una volta per sempre. De deixar córrer una cosa que no té futur, ni futur ni present ni res. És frustrant. S'apega a mi com si fóra el seu salvavides quan nota que m'allunyo i una volta em torna a tindre, torna a deixar espai. És incapaç de decidir: sentiments o emocions. Sé que per a ell significo les emocions i diu que no ho entenc, doncs no.

No ho entenc.

No entenc res del que té a veure en aquest "nosaltres" estrany.

Comentaris (3)23-09-2013 20:09:46Els sentiments de la Lluna, París un 11 de març

Pàgines: 1234  <>